La política també és qüestió de dones

Des que les dones van poder accedir a la política quan van guanyar el dret a vot, fa tan sols poc més d'un segle, la seua participació en aquest àmbit ha anat en augment. Tot i això, en l'actualitat hi ha una notable descompensació en la participació d'homes i dones en la política, així com també en el temps que hi permaneixen al poder, i la seua participació continua sent proporcionalment baixa. La igualtat d'oportunitats passa també per la representació i la participació de les dones als llocs on es prenen les decisions, i en l'actualitat aquesta no és la mateixa que la dels homes.

A Europa, només un 25% de les dones participen en política. Ni parlar-ne d'Àfrica, Àsia o Amèrica del Sur, on la participació d'aquestes és pràcticament inexistent. Per tant, al món seguim funcionant sota les decisions polítiques preses majoritàriament per homes. Aquesta manca d'igualtat ve determinada, d'una banda, per barreres socioculturals i condicionaments històrics: els prejudicis i estereotips que la societat arrastra des d'èpoques anteriors assignen a les dones altres responsabilitats enteses com a “femenines”. Però aquestes tradicions que discriminen la figura de la dona haurien d'estar superades ja en l'actualitat, als estats democràtics, on les professions no haurien d'etiquetar-se com per a un o altre gènere.

A més de participar menys en la política, les que ho fan romanen menys temps. Un escàs 2,6% d'elles ha estat tres o més legislatures, mentre que ho ha fet el 23% dels homes. La conveniència o no d'ocupar els llocs polítics durant tant de temps és un altre debat, però el que no és discutible és que les cadires que ocupen les dones canvien amb major freqüència. Així doncs, tot i que aquestes han augmentat la seua presència als òrgans de govern, aquests canvis freqüents els impedeixen consolidar la seua carrera política i el seu lideratge. A l'estat espanyol, el 60% de les dones només està al Congrés durant una legislatura, mentre que això ocorre al 47% dels seus companys polítics. La mitjana de permanència dels diputats masculins és de 8,1 anys; el de les diputades femenines de 5,2. Això dóna a entendre que, a la política, les dones són més intercanviables que els homes, que de vegades semblen insubstituïbles.

Maria Dolores Renau, que va ser secretària de la Dona al PSOE i presidenta de la Internacional Socialista de Dones, opina que és necessari obrir el debat per a tractar d'imposar quotes que asseguren el mateix tracte a homes i a dones a l'hora de renovar les llistes electorals. “Les executives dels partits segueixen dominades per homes, i les dones no hem trobat encara la forma de recolzar-nos entre nosaltres per a afiançar els lideratges. També és cert que no crec que els homes ho facen d'una forma premeditada, sinó per una tradició inconscient que impera a la societat patriarcal”, assegura Renau, que en l'actualitat s'ocupa de formar dones per a que participen en política.

En l'actualitat, a quasi tots els organismes polítics hi ha l'obligació de que hi haja paritat a les llistes del candidats. Això el que determina és que es presenten el mateix nombre de dones com d'homes a les eleccions. La justificació que es dóna a aquest acord que quasi ningú sembla qüestionar als estats democràtics (excepte alguns partits de dretes com el PP) és que la discriminació positiva és necessària per a aconseguir la igualtat d'oportunitats entre homes i dones.

Des de Violeta, pensem que les dones no haurien de presentar-se a les llistes ni ocupar els càrrecs polítics pel simple fet de ser dones, sinó per les seues capacitats i qualitats. El que s'hauria de fer és valorar més aquestes capacitats, així com la formació d'elles, i afavorir el context general que les envolta per tal de facilitar la seua participació, doncs alguns dels rols actuals actuen en pro de l'alienació d'aquestes respecte a la política, com la seua sobrecàrrega de feina fora de les hores laborals o la creença de que la política és qüestió d'homes. Moltes dones infravaloren el coneixement que en tenen al respecte. Entenem, però, que és difícil incrementar aquesta participació si es deixa de costat l'aspecte de la paritat. Tot i això, potser hi ha altre mesures que afavorisquen que es valore a les persones per les seues capacitats i no pel seu gènere a l'hora de participar en la presa de decisions.

Així, cal dir que tot i que en els darrers anys s'ha volgut enaltir la figura de la dona política o la dona important en la presa de decisions, hi ha una discriminació notable a molts dels càrrecs, que moltes vegades es delata en el mateix intent de subratllar el paper d'elles. Per exemple, l'expressió popular "darrere de cada gran home sempre hi ha una dona brillant", tot i que el que tracta és sublimar el paper de la dona, diu que la dona està "darrere" de l'home, i per tant perpetua la situació de discriminació. Passem així de tindre al gènere femení "sota" les ordres del maculí a tindre'l "darrere" d'aquestes, però no deixa d'existir una situació de desigualtat en aquesta frase. 

Per tant, el que cal és aconseguir que es valore les persones per les capacitats i les qualitats que tenen per ocupar els càrrecs polítics i que no es relegue a les dones a segons llocs, sinó que es tinga en compte la seua formació i preparació en la mateixa mesura que als homes. Quan arribem a un moment en què no importe el nombre d'homes i dones que formen els òrgans polítics sinó el grau de coneixement i dominació que aquests en tinguen, podrem parlar aleshores d'igualtat de gènere en la representació política.

Sobre la discriminació salarial i les polítiques públiques d'igualtat

Les dones europees necessiten anys de 485 dies per a poder equiparar les seues retribucions anuals a les que reben els homes en 365 dies. Així ho asseguren alguns informes de la Unió Europea. Tot un canvi temporal que, com que encara no som capaços de portar a terme, és necessari resoldre, ara que fa 54 anys que es va proclamar la igual retribució entre treballadors i treballadores com a principi constitutiu de la UE (Tractat de Roma) i 36 que es va aprovar una Directiva que prohibia tot tipus de discriminació salarial entre homes i dones. 

Aquesta desigualtat tan evident es donada a causa de la interrelació de diferents factors, tots ells connectats entre sí a través d'aquest sistema patriarcal en què vivim i de la divisió sexual del treball. Així, la desigualtat de gènere no es manifesta d'un sol mode, sinó de diverses maneres distintes.

Per una banda, no es reconeix la feina que fan les dones. L'assimetria jeràrquica dels valors pels quals es regeix la societat és la base del sistema androcèntric. Això explica, per exemple, que els sectors productius més feminitzats (on hi treballen majoritàriament dones) tinguen, per norma general, sous inferiors als sectors més masculinitzats, quan la qualificació i les condicions dels treballadors són les mateixes.  

Per altra banda, el sistema de rols de gènere comporta que se les penalitze per estar "menys disponibles" per a la vida laboral. La influència de la divisió sexual del treball i de la figura de les dones a al feina domèstica és enorme sobre les expectatives que es tenen de les dones, ben diferents de les que es tenen dels homes. Encara s'espera que les dones donen prioritat a satisfer les necessitats de les persones del seu entorn abans que no les seues pròpies, tot i que això interrompa el seu desenvolupament professional. Aquestes expectatives del rol de les dones tradicionals haurien de ser eliminades per les polítiques públiques, potenciant la figura de l'home familiar i la dona treballadora, per a aconseguir així la situació d'igualtat. El fet d'articular reduccions de jornada per a les persones amb responsabilitat familiar, fomentar la contractació a temps parcial, donar a les dones permisos de maternitat superiors als dels homes i donar-los excedències per a que "gaudisquen" dels fills acabats de nèixer contribueix a fixar l'etiqueta de "menys disponibles per al mercat laboral" a totes les dones i influeix en la percepció de l'empresariat que associa un major risc en la contractació de dones. Aquest fenòmen, anomecat discriminació estadística, sustenta la desigualtat salarial.

La solució a aquest problema no és fàcil ni es pot fer d'un dia per a un altre, però és important que comencen a canviar les coses en el mercat laboral per a eliminar la discriminació que pateixen les dones. I el principal paper el tenen, com ja s'ha dit, les polítiques públiques, que haurien de començar per potenciar la figura de l'home cuidador i equiparar els drets i condicions de totes i tots. La Comissió Europea va publicar en 2007 un diagnòstic anomenat "Actuar contra la diferència de retribució entre homes i dones" on quedaven clares les causes d'aquesta discriminació. En canvi, alguna cosa falla entre el diagnòstic i la consecució dels resultats, que s'ha traduït en canvis ínfims. Quelcom no funciona i seguirà sense funcionar mentre es seguisquen promovent l'assentament dels rols tradicionals i la divisió sexual del treball.

La presència de les dones als informatius de televisió és escassa i no representa la que realment tenen a la societat

La presència de les dones als informatius de televisió és inferior a la dels homes, i no representa la creixent presència de les dones en la societat. Les seues aparicions es concentren en determinats àmbits i rols, i això contribueix a la construcció d'estereotips que no afavoreixen l'avanç en la igualtat de gènere. Basant-nos en un anàlisi realitzat pel Consell de l'Audiovisual de Catalunya l'any 2008, exposarem a continuació algunes dades i arguments que mostren el tractament de les dones als informatiu de televisió.

La seua presència és escassa. 
 Del total d'insercions de persones als informatius, les dones representen un 27,5% davant el 72,5% del homes, i a més la durada de les seues intervencions és quasi la meitat que la dels homes, així com el temps de paraula que es situa en un 24,5% per a elles i un 75,5% per a ells. Cal destacar, per tant, que la seua presència no és proporcional a la que realment tenen en la societat. A banda, moltes vegades les dones apareixen sense identificació (nom i cognom), i també és bastant més reduït el cas d'aparició de dones a soles (8,7% davant del 51,8% d'homes sols i 39,5% de persones d'ambdós sexes).

Descompensació en àmbits temàtics. 
 Les dones solen aparèixer en determinats àmbits temàtics amb més freqüència mentre que en altres són pràcticament invisibles. Apareixen, sobretot, a les notícies de Societat (35,5%), seguides per les d'Economia i negocis (13,7%) i Art i cultura (10,9%). Però potser el més destacable és que la presència de les dones és menor en tots i cadascun dels àmbits temàtics. La seua aparició es situa per sota de la mitja, sense tindre en compte els esports, en Treball, Economia i negocis i Política.

     L'àmbit polític és un cas destacable, ja que les dones s'hi veuen subrepresentades per dues vessants: perquè la seva presència és, com ja hem dit, inferior a la mitjana (23%) i perquè la proporció del temps de paraula és especialment reduïda: 15,5% davant del 24,5% del conjunt de la informació.

Es representa poca diversitat de dones i es creen estereotips. 
 En els rols socials és on s’expressen amb més força les representacions estereotipades de les dones, que es concentren en determinades ocupacions, i també en les activitats amb menys prestigi i poder. Les dones tenen presència rellevant en temps de paraula en l’àmbit personal (45,5%), en el sanitari (34,8%) i en l’educatiu (32,1%). A més, dins d'aquests tres àmbits, les dones apareixen amb més freqüència a aquelles informacions que es consideren més irellevants. 

     Les representacions de les dones (centrant-nos ara en l'àmbit social) tendeixen a no valorar-les com a individus autònoms sinó més bé en relació a altres. Això influencia la societat i contribueix a la creació de determinats rols i estereotips, de manera que s'associa als homes amb activitats d'impacte econòmic i social important i a les dones  en aquelles altres que són depenents. 

No reflexen la presència real de les dones en la societat. 
 Com ja s'ha comentat anteriorment, no és només que la representació de les dones és escassa, sinó que no coincideix amb la presència que hi tenen a la societat: als teleinformatius és del 18,1% mentre que a la realitat és del 29,3% (molts baixa també, per altra banda). 

Aquestes són les conclusions que n'extrau el CAC (Consell de l'Audiovisual Català) respecte a la presència de les dones als teleinformatius: 

     Els desequilibris importants que apareixen en la representació de les dones en els informatius provenen de dos factors de naturalesa molt diferent encara que estiguin relacionats, un és de caràcter cultural, i l’altre deriva de la situació de desigualtat i poder entre homes i dones.
     El gènere és una construcció cultural, basada en percepcions sobre les capacitats i qualitats que s’atribueixen a cada sexe. Aquestes percepcions influeixen en la menor visibilitat i importància atorgada a les activitats que duen a terme les dones i que els mitjans tendeixen a reproduir. En aquest sentit mereix una reflexió el fet que les insercions que recullen declaracions de dones polítiques tinguin la meitat de duració que les dels homes. També el fet que les dones estiguin més representades en notícies “toves”, en temes de societat, entreteniment o moda, o per il·lustrar notícies com a testimonis puntuals; més com a persones comunes i que parlen a títol personal que com a expertes.
     L’altre factor es relaciona amb dimensions socials i de poder i en les desigualtats que persisteixen en la societat entre homes i dones. Els mitjans reflecteixen en bona part el que existeix en els partits, en l’activitat institucional, en la representació professional o en el lideratge associatiu. Les dones apareixen més i amb representacions més ajustades a la seva situació real quan ostenten càrrecs importants en l’àmbit polític, social o professional. Més presència de dones en aquests àmbits s’hauria de traduir també en un major equilibri en la representació dels homes i de les dones en els informatius.
     A partir d’aquestes valoracions resulta pertinent recordar les recomanacions de la Conferència Mundial de les Dones de Beijing celebrada l’any 1995, ja que es constata que els mitjans de comunicació no estan reflectint els canvis reals que han protagonitzat les dones en les nostres societats, i situa com a objectiu estratègic que els mitjans representin apropiadament, sense prejudicis ni estereotips, les imatges, discursos i coneixements que generen les dones. 

Animem doncs, com ja es fa des del CAC, a que periodistes i programadors es pregunten si estan fent una bona representació del gènere femení als informatius i a que es canvien les dinàmiques de treball que porten a minimitzar la presència de les dones als informatius de televisió (també passa als de premsa i ràdio, tot i que no siga el cas que ens ocupa) fins arribar a percentatges ridículs.

La crisis económica agudiza las desigualdades ya existentes

"Las medidas económicas y laborales que están adoptando los diferentes gobiernos de la Unión Europea (UE), han de partir del reconocimiento de las desigualdades de género ya existentes antes de la crisis económica. Unas desigualdades que se están incrementando por la crisis y por las pautas que se están siguiendo para afrontarla". Así lo denuncia CCOO en el número 38 de su publicación “Trabajadora”.
 

Las desigualdades entre mujeres y hombres en el ámbito laboral aumentaron como consecuencia de la destrucción del empleo, el debilitamiento de los servicios públicos y la disminución de la inversión económica para el mantenimiento de las redes de protección social, afirma CCOO. 

La agrupación sindical asegura que esas brechas de desigualdad pueden acabar adquiriendo “carácter estructural” y ser atroces para el empleo femenino en el mercado de trabajo, por lo que advierte que “el discurso no debe ser el mismo que antes de la crisis, porque ahora las amenazas son mucho más fuertes y además son asumidas por los gobiernos de los Estados”. 

Según la organización de trabajadoras, “se apuesta por la economía especulativa a costa de reducir el gasto y la inversión social” y esto “perjudica gravemente la participación social y económica de las mujeres”. Asimismo, CCOO critica el comportamiento del Gobierno español, pues “ha renunciado a las políticas de igualdad de género y las conquistas en esta materia se ven gravemente amenazadas por el plan de ajuste económico, la reforma laboral, la disminución de los salarios al personal de las administraciones públicas y la congelación de las pensiones. Con estas medidas ha degradado las políticas de igualdad y han quedado estruendosamente marginadas”.

Las sindicalistas aseguran que “el presidente del Gobierno ha cedido ante las presiones de la ideología machista imperante en muchos ámbitos del poder político y económico y entre la derecha española” y advierten de que se trata de “una decisión política, no sólo complaciente con la ideología que sostiene el modelo de sociedad patriarcal, sino que oculta el gravísimo problema de discriminación laboral y social que aún sufren las mujeres”.

Así, el área de Mujeres del sindicato afirma que “se trata, una vez más, de un pacto político entre los varones del gobierno para dejar fuera a las mujeres (más de la mitad de la población) en la toma de decisiones y, a su vez, eliminar el compromiso de la aplicación de la transversalidad de género en todas las medidas (de carácter económico, laboral y de seguridad social) que se adopten de ahora en adelante”.

Aunque quizá parezca que la queja de CCOO sea demasiado quisquillosa y victimista, lo cierto es que las cifras delatan que la mujer sí se ha visto más afectada negativamente que el hombre en materia de desempleo. Sin embargo, puede que las medidas aplicadas no incidan tanto en la desigualdad de géneros como así lo dice el comunicado de CCOO. ¿Qué opináis vosotros? ¿Es cierto que las medidas tomadas por el Gobierno ponen el acento en la desigualdad entre hombres y mujeres en materia laboral? O de lo contrario, ¿intentan contrarrestar estas desigualdades de la mejor forma posible?

Historias de esterilización forzosa

Historias de barbarie, de racismo y de marginación social alrededor del mundo, cuyas víctimas han sido, principalmente, mujeres, pobres y minorías étnicas.

“Recuerdo perfectamente el día que me esterilizaron contra mi voluntad porque lo que me hicieron me hace sufrir hasta el día de hoy. Ese día fue el 24 de agosto de 1996. Después de haber dado a luz a mi cuarta hija, me fui al centro de salud de Izcuchaca donde, luego de recibir la atención del médico, me dijo que ya no tuviera más hijos y que me hiciera el AQV (anticoncepción quirúrgica voluntaria). Le dije que no. Tonta, me decía, vas a tener más hijos y no podrías criarlos, me insistió, y mientras reposaba en una cama, una enfermera me aplicó una inyección que no sabía ni me dijeron que era anestesia. Cuando desperté tenía los pies y las manos atadas con vendas en la cama. Estaba inmovilizada. Pude ver que me estaban cosiendo los últimos puntos. ¡Qué me han hecho!, grité. Ya vamos a terminar, me dijo el médico. Y me puse a llorar. ¡Yo no quiero, yo no quiero!, grité desesperada. Pero el daño ya estaba hecho", cuenta a IPS Sabina Huillca, cuya esterilización a la fuerza fue realizada en Perú cuando entonces tenía 28 años y ahora, 41.

Como ella, otras 300.000 mujeres más fueron esterilizadas en Perú, entre las que más de 2.000 lo fueron de forma forzada: mujeres campesinas, pobres e indígenas, víctimas del programa de esterilización compulsiva de Alberto Fujimori entre 1996 y 2000. El programa de esterilización era presentado como un plan contra la pobreza que tenía como principal objetivo frenar la tasa de natalidad. En un principio se llevó a cabo la anticoncepción quirúrjica voluntaria, que sin embargo, poco tenía de voluntaria, ya que se fue aplicando a miles de mujeres que se negaban a ello, ya fuera a base de amenazas o llegando incluso a la violencia.

Estas operaciones no sólo violaban los derechos humanos de estas mujeres, omitiendo su voluntad y negándoles el derecho la reproducción, sino que además, las dejaban marcadas de por vida.

“Desde que me operaron hasta el día de hoy sigo sufriendo por lo que me hicieron a la fuerza. Dañaron mi condición de mujer. Desde entonces no pude cargar a mis hijos que eran pequeños, tampoco puedo realizar labores de campo, que es de lo que vivimos, y mucho menos estoy en condiciones de cocinar porque me vienen dolores horribles. Tengo dificultades para caminar, mi vida es un sufrimiento. Además, en la comunidad me tratan como una disminuida, porque en el pueblo una mujer que no trabaja se ve muy mal”, continúa Sabina Huillca para agencia IPS.

Actualmente, Sabina Huillca y muchas otras víctimas más, vuelven a buscar la esquiva justicia con una nueva demanda contra los responsables del plan. El 26 de mayo de 2009, el fiscal a cargo de Derechos Humanos, Jaime Schwartz, archivó un caso contra cuatro ex ministros de Salud del régimen de Fujimori (1990-2000) con el alegato de que las imputaciones habían prescrito, al considerar que los posibles delitos eran contra la vida, el cuerpo y la salud, y de homicidio culposo.

La parte acusadora, en cambio, había pedido juzgar a los acusados por un delito de genocidio y tortura. El Ministerio Público (fiscalía) ratificó le decisión de Schwartz, pese a la queja interpuesta por las víctimas y las organizaciones humanitarias que las asesoran legalmente. Ahora, la Asociación de Mujeres Afectadas por las Esterilizaciones Forzadas de Anta, una provincia andina del sureño departamento de Cusco, ha decidido poner nuevo cerco a la impunidad y presentar una nueva demanda, con una estrategia diferente, contra los responsables de la política de planificación familiar del de Fujimori.

El propio Estado peruano reconoció que bajo el plan se realizaron 300.000 esterilizaciones, de las cuales la Defensoría del Pueblo documentó con base en denuncias 2.074 casos forzados. Aún así, las estructuras de poder que protegieron a los autores de los hechos criminales siguen vigentes y en consecuencia eso les garantiza impunidad hasta el día de hoy, lo que implica una continuidad de la vulneración de los derechos de las mujeres afectadas por las esterilizaciones masivas y compulsivas.

Sin embargo, los países occidentales no se salvan del asunto. Esterilizaciones parecidas han tenido lugar también en países como Suecia, Francia, Canadá, EEUU, Suiza, Austria, Finlandia y Dinamarca.

En ésta última década, Suecia está haciendo un análisis de conciencia. Gracias a la publicación del libro El asesino del láser, de Gallert Tamas (que cuenta la biografía de un asesino sueco que se dedicaba a disparar inmigrantes con una pistola láser), Suecia está reviviendo y sacando a la luz algunos episodios de su historia, que muchos suecos preferirían olvidar.

En uno de estos episodios el protagonista es el programa de esterilización en el que 230.000 personas fueron esterilizadas entre 1935 y 1996 en un intento de crear no ya una sociedad mejor sino mejores ciudadanos, y cuyo debate, suscitado a finales de los años noventa, sacó a Suecia de su autocomplacencia.

Las leyes de 1934 y 1941 fueron votadas gracias a un consenso general entre el conjunto de los partidos políticos. La pasividad y el silencio del Parlamento y del Gobierno sobre las críticas lanzadas desde 1947 sobre esta política permitieron sin duda que [miles de] personas fueran esterilizadas a petición propia o sin su consentimiento durante los años sesenta y setenta.

Madres solas con hijos, depresivas, alcohólicas, marginales o tratadas de cáncer, las mujeres, que suponen el 99% de las personas esterilizadas en los últimos años, fueron las principales víctimas de la medida. La esterilización se les  imponía sobre todo como condición para salir del hospital tras un aborto o un internamiento psiquiátrico. El programa también afectó a las minorías étnicas (lapones y gitanos): víctimas de una marginación social sistemática no escaparon a las esterilizaciones.

Y todo ello, por razones de "higiene social y racial", de cohesión social, del interés colectivo, y en especial, la aplicación de teorías eugenistas y de preservación de la raza.


Lo peor de todo no es que se lleven a cabo programas como éstos que lo único que hacen es atentar gravemente contra los derechos inviolables de cada ser humano, sino que quienes los llevan a cabo sean los gobiernos. Sí, esas instituciones políticas cuyos dirigentes elegimos entre todos con la firme creencia de que lo que pretenden es mejorar su país, y no destrozarlo. Lo que se les olvida es que les elegimos como mandatarios, no como verdugos.

L'actitud dels joves davant la violència de gènere és alarmant

El nombre de víctimes per la violència de gènere és ja d'almenys 70 dones, 14 més que el total de l'any passat. Aquest any va camí de passar a engreixar la llista dels més negres de la violència masclista, i a més ha augmentat el nombre tant de víctimes com d'agressors joves: de les 70 víctimes, 16 tenen menys de 30 anys. Inmaculada Montalbán, presidenta de l'Observatori de la Violència de Gènere del Poder Judicial, assegura que “és preocupant que apareguen en els joves patrons de domini i submissió que creiem del patrimoni passat”. Això, sumat a altres factors com la polèmica sobre les denúncies falses o el factor “imitació” demostren que, tot i que moltes dones aconsegueixen eixir de la situació de violència, les campanyes no funcionen o no són suficients.

En els cinc anys que han passat des de l'aprovació de la Llei Integral de Violència de Gènere s'han fet més de 100.000 denúncies i s'han dictat 145.000 condemnes, però aquestes no han sigut suficients per a evitar els 398 crims masclistes que s'han produït des d'aleshores. En aquest mes de desembre, ja en són cinc les víctimes, una cada tres dies. A més, dins de poc caldrà sumar-hi, desgraciadament, la jove desapareguda el diumenge a Madrid que la policia segueix buscant, després que el dijous apareguera penjat el seu ex nuvi. A les 70 mortes que ja portem enguany cal sumar-li almenys 17 casos d'agressions masclistes greus sense resultat de mort, i altres tres casos que les autoritats tenen en investigació. A pesar d'això, Miguel Lorente, delegat del Govern per a la Violència de Gènere, assegura que “sense la normativa estaríem parlant de més de deu mortes al mes, sense cap dubte”. 

L'actitud dels joves cap a aquesta problemàtica és realment alarmant. Estudis sociològics actuals afirmen que les noves generacions són més masclistes que les actuals i que li resten importància als problemes que comporta aquest masclisme. Així, en un estudi realitzat l'any 2009, el 15% dels joves justificava la violència de gènere -s'ha de tindre en compte, però, que alguns d'ells ni tan sols saben què vol dir “violència de gènere”. A més, el 18% opinava que l'home agressiu és més atractiu, i només el 2,5% considerava la violència masclista un problema greu. També hi ha una diferència entre l'opinió dels homes i de les dones, i el fet que haja menys homes en una posició crítica vol dir que estan recorrent als mateixos arguments que utilitzen els maltractadors per a exercir la violència.

Les estadístiques demostren que el problema afecta de manera contundent a la joventut i que la majoria dels joves són inconscients d'aquesta situació, que a més la veuen com un problema aliè. Gabriel Alconchel, director de l'Institut de la Joventut, explica que “no saben ni pensen que els afecta a ells, creuen que afecta a dones majors i casades”. Alconchel recorda que aquesta violència no és només l'assassinat de la dona, sinó un procés molt llarg que comença amb violència simbòlica o maltractament psicològic i acaba degenerant en violència dins la relació. A banda de formar part d'aquesta problemàtica, molts xiquets i joves la viuen a sa casa amb els seus pares: l'any 2009, 800.000 xiquets espanyols convivien directament amb aquestes situacions de violència. 

Tot això demostra que les noves generacions han retrocedit en la concepció de la igualtat de gènere respecte de les generacions anteriors, fet que suposa un greu problema i que hauria d'alarmar els educadors i els que treballen en l'àmbit de la igualtat de gènere, per tal de trobar una solució a aquest retrocés que pot suposar un problema greu en un futur no massa llunyà. En l'era de les noves tecnologies, la globalització i els avanços, és increïble que es produeixen aquestes discriminacions. Això posa sobre la taula una qüestió de fons important, i és que tal vegada seria necessari replantejar-nos cap a quin món caminem i si realment li estem donant als problemes socials la importància que tenen, o si potser aquesta societat tan “informatitzada” on l'economia on regula està relegant-los a un segon lloc.

Women are heroes

La mujer, aunque no suela participar directamente en los conflictos bélicos, también es, como todas las personas involucradas, una víctima directa de ellos.

Y de ello trata uno de los últimos trabajos del fotógrafo francés JR, algo que le ha valido para ganar el premio TED 2011. Este fotógrafo inquieto y subversivo muestra sus trabajos en las calles de todo el mundo, llegando a ciudadanos que no necesariamente suelen visitar museos o salas de exposiciones. Tal y como se explica en su página personal, su trabajo conjuga el arte y la acción, y trata sobre compromiso, libertad e identidad. 

Women are heroes, el libro que contiene el proyecto entero de JR

El magnífico proyecto se titula “Las mujeres son heroínas” y trata sobre la dignidad de las mujeres que se convierten en víctimas de los conflictos. Su obra inspiró más tarde un documental que, con el mismo nombre, fue presentado en el Festival de Cannes donde fue recibida con una gran ovación. Y para que os pique un poco más la curiosidad, aquí os mostramos el trailer del mismo:

 

La mujer en los conflictos armados

Según un informe del ACNUR, se estima que en torno al 90% de las víctimas de guerra son civiles, muchos de ellos mujeres, niñas y niños. Estas cifras contrastan con lo que sucedía hace un siglo, en que ese porcentaje se daba entre el personal militar, en su mayoría masculino, ya que las mujeres tradicionalmente no han participado activamente en las fuerzas armadas al tener incluso negado el derecho a alistarse.

Los conflictos armados tienen diferentes repercusiones destructivas entre las mujeres y los hombres, ya que en el caso de las mujeres se agudiza una específica violencia de género añadida. Tanto los hombres como las mujeres sufren torturas, asesinatos, masacres, detenciones, igual que los hombres, pero ellas, son además, víctimas silenciosas de la barbarie que representa una guerra.

Las desapariciones forzadas de los hombres en conflictos armados, generalmente, deja miles de mujeres viudas y/o huérfanas en una situación de extrema vulnerabilidad, ya que la ausencia de sus padres o maridos entraña para ellas no sólo problemas económicos y psicológicos, sino que también puede acarrearles la pérdida de sus derechos y de su rol social. Esto se debe a que en muchos países su identidad social depende complemente de sus maridos, y dada su ausencia estas mujeres acaban siendo víctimas del aislamiento y el estigma social. Además, suele ocurrir que el desaparecido era el único titular de la propiedad de los bienes, que no pueden ser heredados mientras no sea declarado legalmente muerto, lo que en muchos países nunca sucede o requiere de muchos años. Tal situación tiene repercusiones en la herencia, pero también en la custodia de los hijos, en la posibilidad de volver a casarse y en el derecho a la propiedad, a recibir una pensión o una indemnización.

Todo ello hace a las mujeres más vulnerables en situaciones de conflicto bélico y post-bélico. Se comprueba además que son sometidas a todo tipo de humillaciones, vejaciones, violaciones sexuales ‒sobre todo‒, agresiones físicas o psicológicas, en definitiva, al hostigamiento por parte del enemigo como una estrategia más de guerra.

Con todos estos elementos se genera una involución en la conquista de sus derechos humanos, y para terminar con ello la paz no puede pactarse a cualquier precio: no puede tolerarse una guerra que destruya a las mujeres, ni tampoco una paz que las oprima. En los procesos de paz se tiene que poner en cuestión el sistema que genera y mantiene la violencia de género. Para ello los Derechos Humanos no pueden ser parte de la negociación para la paz, sino que son el centro mismo de la negociación y el objetivo de paz.

¿Es el lenguaje sexista?

El lenguaje es el instrumento desde el que se produce la organización del pensamiento y desde el que se aprenden los códigos y las normas para la comunicación; en definitiva, es el elemento fundamental en la construcción de la cultura. El lenguaje define el “yo”, lo que nos rodea, nos conforma. Lo utilizamos según lo necesitemos y así es cómo lo creamos. También refleja las reglas socio-comunicativas de los grupos sociales, los valores de la sociedad que lo habla, las prohibiciones, los mandatos, las metas, etc. Condiciona, refuerza y limita todas las áreas de nuestra vida. Así pues, el lenguaje no es sólo una cuestión de forma.

Hay abierto desde hace tiempo un gran debate entorno al sexismo del lenguaje. Son muchos los organismos y las personas que denuncian que el lenguaje es totalmente sexista y que los hablantes -y más aún los escritores- deberíamos cuidar nuestras palabras y evitar utilizar términos o expresiones que puedan resultar sexistas. Hay también quien asegura que es necesario renovar el lenguaje, cambiar muchas palabras, así como la estructura de éste, para librarlo del sexismo; redefinir el universo descriptivo y visual para poder comprender y expresar el mundo real, las experiencias vividas de quienes las realizan y lo integran sin diferencia de género.

El lenguaje lleva escrito en su interior

la diferencia sexual

P.Violi

Así, por ejemplo, la Asociación de Mujeres Jóvenes distribuye en tres grandes grupos la huella de la subordinación de la mujer en el lenguaje:

1. En los conceptos: construidos en base a experiencias que no son de las mujeres ni de otros grupos reducidos. Los conceptos siempre se han creado desde los intereses y necesidades de los varones.
2. En la estructura: el genérico masculino invisibiliza, oculta y subordina a las mujeres.
3. En el uso: en lo referente a la aparición de lenguajes específicos asociados a cada sexo y valorativos de las palabras y/o experiencias asociadas a las mujeres. 

El sexismo en el lenguaje, aseguran, tiene una gran influencia en las desigualdades de género de la sociedad, ya que el peso del lenguaje sobre el comportamiento social de las personas que lo hablan/escriben/oyen/leen es muy elevado. Es por ello que desde diversas asocicaciones feministas reclaman la revisión del lenguaje.

No parece haber gran disconformidad con que, en algunos aspectos, el lenguaje es sexista. Sin embargo, sí que hay diferencias sobre cómo debe tratarse este problema. Algunos lingüístas aseguran que muchas veces no se trata de sexismo, sino que, aunque el contexto en el que se han desarrollado las palabras ha llevado a la predominación del masculino, no debe entenderse por ello que actualmente el uso de estas palabras tenga connotaciones machistas. Así, opinan que no es correcto, por ejemplo, referirse al conjunto de la clase estudiantil como "estudiantes y estudiantas", porque el término "estudiantes", que en un principio puede parecer sexista, es neutro y sirve para ambos géneros.

Una vez planteadas las dos posturas, ¿quién tiene razón? ¿es el lenguaje totalmente sexista y discriminatorio?, ¿es necesario dar un giro lingüístico para "redefinir el universo descriptivo y visual"?, ¿es esto tan sencillo? Son muchas las preguntas que pueden surgir al respecto de este debate que lleva abierto muchos años y al que, según la opinión de las organizaciones feministas, todavía no se ha dado la respuesta necesaria.

La mujer y la publicidad

En el ámbito publicitario la mujer no es tratada como sujeto femenino, sino como objeto femenino. Una de las características más habituales es la posición de estas como elementos de deseo; en la mayoría de casos el cuerpo de la mujer se asocia a determinados objetos para dotarlos de atractivo sexual, y cabe destacar, asociación que la cataloga de complemento –y no de protagonista– del anuncio. Las imágenes del cuerpo de la mujer se convierten en ese valor añadido que solamente aparece en el espacio publicitario y que evidentemente, no presentan (las imágenes) ninguna relación ni correspondencia con las características a disfrutar por el comprador ‒aunque esto sea realmente atractivo y útil en el momento de propiciar la venta del producto‒.

Entre otras, cabe destacar que además de la difusión de la mujer objeto en publicidad existe otro tipo de mensaje sexista, también en este ámbito, en el que el papel de la mujer es relegado a tareas domésticas como son el cuidado de la casa, la educación de los hijos o el mantenimiento del hogar en general. En Alemania, por ejemplo, esta faceta de vincular a la mujer a tareas tradicionalmente realizadas por ellas se ha simbolizado con las tres “K” de kirche, kürche y kínder; iglesia, cocina y niño, respectivamente. (SABATÉ MARTÍNEZ, A et all. Mujeres, espacio y sociedad, Madrid, 1995, p.155).

Anuncios como los de Air Wik ‒marca de ambientador‒, procedentes de Reino Unido y emitidos en España a lo largo de 2007, demuestran tal realidad, pues en uno de estos aparece una mamá pulpo que se auto-responsabiliza del bienestar del hogar y agradece la existencia de un ambientador (Air Wik) que le ayuda a que las tareas sean menos pesadas. Todos los anuncios de la campaña seguían el mismo patrón ‒animales-hembra que ejercían las funciones del tradicional rol femenino‒, y fueron censurados, al menos en España, por el Instituto de la Mujer ese mismo año. 

El anterior sirve como ejemplo, pero no es necesario remontarse tres años atrás, puesto que a diario aparecen televisados anuncios de AXE, Calgonit, Norit… y muchas otras marcas conocidas y sexistas. El Instituto de la Mujer es el que ofrece, en su página web, un formulario a disposición pública para efectuar demandas por estos motivos. Sólo en Valencia, el Observatorio de Publicidad no Sexista de la Generalitat ha tramitado desde su creación, en 1997, un total de 42 denuncias.

Entre tipologías publicitarias sexistas se encuentra también aquellas que orienta su enfoque hacia las más pequeñas, situándolas desde un principio en entornos vendidos como exclusivamente femeninos, esto es, por ejemplo, y diariamente, spots de niñas que no alcanzan los 8 años y que cuidan de sus bebés o aprenden a cocinar, como si tales tareas fuesen exclusivamente femeninas.

Estudios y conclusiones de profesionales mantienen que si la publicidad posee gran capacidad de influencia, sobre todo hacia menores, lo que actualmente se está realizando es un uso que por su características y alcance actual convierte el medio en un factor muy delicado en lo que a educación de la sociedad se refiere, pues tal masiva difusión recibida por la sociedad a todas horas es uno de los factores que conduce a la discriminación ‒ya no en pantalla sino en la vida real‒ de la mujer en el entorno familiar y laboral.

El siguiente video muestra varios ejemplos de publicidad sexista ‒tanto antigua como actual‒ donde la imagen de la mujer se asocia, encada caso, a cada uno de los roles femeninos comentados anteriormente, y donde la figura del hombre aparece como salvación o elemento de ayuda imprescindible para ellas. Es cierto que se han producido cambios con respecto a la publicidad de antaño, pero aún así, no se ha eliminado del todo, ni mucho menos, tal vergonzosa difusión de la imagen de la mujer.

Campanya de sensibilització i prevenció de la violència de gènere

La Universitat de València no vol quedar-se darrere en la lluita contra la violència de gènere. Aquesta vegada alça la veu mitjançant una sèrie d'actes promoguts per la Unitat d'Igualtat de la Universitat al voltant del 25 de novembre, dia internacional contra la violència a les dones.

Els actes que tindran lloc a la Universitat seran els següents:

- Dimarts, 23 de novembre 

Saló d'Actes de la Facultat de Ciències Socials a les 19 hores.
Taula rodona:  "Contra la Violència de Gènere: Llei i Experiències Personals"
Intervindran: Ruth Mestre i Mestre, Institut de Drets Humans UVEG, Teresa 
Segarra, psicòloga i psicoterapeuta; Elena Martinez, professora de Dret 
Administratiu i Processal. 
Presenta i modera: A. Olga Quiñones, directora de la Unitat d'Igualtat.

- Dimecres, 24 de novembre
Saló d'Actes de la Facultat de Ciències Socials a les 19 hores.
Lectura dramatitzada "María Colorada" a càrrec de La Impossible, Cía. 
Adaptació del text /Defensa de Dama/ d'Isabel Carmona i Joaquín Hinojosa.
Direcció: Isabel Carmona; Intèrprets: Anna Albaladejo, Maribel Bravo, Ángel 
Figols i Juan Mandli.

 

Malgrat que la violència de gènere siga un problema molt difícil d'eradicar, actes com aquestos són necessaris per a que tots i cadascú de nosaltres ens adonem de la importància de promoure accions de prevenció i detecció precoç de desigualtat entre homes i dones, per a que, poc a poc i entre tots, aberracions com aquestes desapareguen de la nostra societat.

"Guia de la bona muller": un clar exemple de com concebia el franquisme la figura de la dona

La dona ha sigut considerada des de fa molt de temps una sotmesa a l'home i, en concret, al marit. Diverses són les raons i explicacions que s’han donat per a justificar el fet de que la dona haja de ser inferior o haja d’estar al servei de la figura masculina; cap amb sentit, evidentment. 

A la primera meitat del segle passat, tant a Espanya com a la majoria de països d’Europa i Amèrica, les dones van anar prenent veu i participació en la societat. Algunes fins i tot ja ho havien fet abans. Però particularment a Espanya aquest procés de llibertat femenina es veu aturat pel fenomen de la Guerra Civil i el franquisme, que tanca el país en un “forat negre” durant 40 anys. El model de família que es pretén des del poder i que s’intenta transmetre a la població durant aquesta època és exportat d’Amèrica del Nord. És el model de la família correcta i perfecta, amb un pare que treballa a l’oficina, uns fills ben educats i poc conflictius, i una dona que fa de mare, de muller, de cuinera, de netejadora i de molts altres rols gens fàcils alhora, que la majoria donen per entés que ja queden inclosos dins la paraula “dona”. 

És en aquest context que apareix a la dècada dels 50 una “Guía de la buena esposa”, que diu a les dones com han de comportar-se amb els seus marits. Aquestes imatges són l’exemple més clar del concepte de muller que es transmetia a Espanya fa tan sols seixanta anys: