La igualdad marroquí convertida en papel mojado

Dicen que en Marruecos la mujer está más integrada en la sociedad que en muchos otros países árabes. Y dicen también que puedes descubrirlo sólo con visitar la plaza Djemaa el Fna en el centro de Marrakech: una plaza repleta de vida y de bullicio en la que cada noche los cuidadanos bailan al ritmo de los timbales y ukeleles invitando a todos a unirse. A todos, menos a las mujeres.

La plaza Djemaa el Fna de noche

Lo cierto es que de todos los países árabes, Marruecos es uno de los que más ha avanzado en materia de leyes que mejoren la igualdad. Pero este avance no se puede ver reflejado si no va también acompañado de un cambio de rumbo en la mentalidad marroquí.

En enero de 2004 se comenzó el camino con un Nuevo Código de Familia que buscaba un adelanto en los derechos de la mujer regulando el matrimonio, el divorcio, las relaciones de parentesco, la herencia y la custodia de los hijos. Sin embargo, siete años después, los resultados de estas leyes son escasos. La razón es bien sencilla: Según el texto, los jueces aún tienen poder para valerse de los principios religiosos a la hora de resolver los asuntos de género que no se contemplen en el código, que son muchos, lo que les permite un amplio margen de maniobra para aplicar las interpretaciones religiosas más conservadoras. 

Además, el elevado analfabetismo entre las mujeres (un 42% de las mujeres en zonas urbanas y un 82% en zonas rurales) así como el gran desconocimiento de esta ley por parte de la población, tampoco ayudan a que mejore la situación de la mujer en el ámbito privado y familiar. Ya que si ni siquiera ellas mismas conocen sus derechos, difícilmente podrán actuar para ejercerlos. Y así, mujeres árabes y bereberes, jóvenes y mayores, se enfrentan cada día a la dominación masculina por parte de padres o maridos.

Marruecos, país de naranjos y olivos, y donde en cada rincón huele a azahar, no es, todavía, el país árabe de la igualdad. La primera piedra está puesta, pero aún queda lo más difícil: asfaltar el camino.

Sobre la discriminació salarial i les polítiques públiques d'igualtat

Les dones europees necessiten anys de 485 dies per a poder equiparar les seues retribucions anuals a les que reben els homes en 365 dies. Així ho asseguren alguns informes de la Unió Europea. Tot un canvi temporal que, com que encara no som capaços de portar a terme, és necessari resoldre, ara que fa 54 anys que es va proclamar la igual retribució entre treballadors i treballadores com a principi constitutiu de la UE (Tractat de Roma) i 36 que es va aprovar una Directiva que prohibia tot tipus de discriminació salarial entre homes i dones. 

Aquesta desigualtat tan evident es donada a causa de la interrelació de diferents factors, tots ells connectats entre sí a través d'aquest sistema patriarcal en què vivim i de la divisió sexual del treball. Així, la desigualtat de gènere no es manifesta d'un sol mode, sinó de diverses maneres distintes.

Per una banda, no es reconeix la feina que fan les dones. L'assimetria jeràrquica dels valors pels quals es regeix la societat és la base del sistema androcèntric. Això explica, per exemple, que els sectors productius més feminitzats (on hi treballen majoritàriament dones) tinguen, per norma general, sous inferiors als sectors més masculinitzats, quan la qualificació i les condicions dels treballadors són les mateixes.  

Per altra banda, el sistema de rols de gènere comporta que se les penalitze per estar "menys disponibles" per a la vida laboral. La influència de la divisió sexual del treball i de la figura de les dones a al feina domèstica és enorme sobre les expectatives que es tenen de les dones, ben diferents de les que es tenen dels homes. Encara s'espera que les dones donen prioritat a satisfer les necessitats de les persones del seu entorn abans que no les seues pròpies, tot i que això interrompa el seu desenvolupament professional. Aquestes expectatives del rol de les dones tradicionals haurien de ser eliminades per les polítiques públiques, potenciant la figura de l'home familiar i la dona treballadora, per a aconseguir així la situació d'igualtat. El fet d'articular reduccions de jornada per a les persones amb responsabilitat familiar, fomentar la contractació a temps parcial, donar a les dones permisos de maternitat superiors als dels homes i donar-los excedències per a que "gaudisquen" dels fills acabats de nèixer contribueix a fixar l'etiqueta de "menys disponibles per al mercat laboral" a totes les dones i influeix en la percepció de l'empresariat que associa un major risc en la contractació de dones. Aquest fenòmen, anomecat discriminació estadística, sustenta la desigualtat salarial.

La solució a aquest problema no és fàcil ni es pot fer d'un dia per a un altre, però és important que comencen a canviar les coses en el mercat laboral per a eliminar la discriminació que pateixen les dones. I el principal paper el tenen, com ja s'ha dit, les polítiques públiques, que haurien de començar per potenciar la figura de l'home cuidador i equiparar els drets i condicions de totes i tots. La Comissió Europea va publicar en 2007 un diagnòstic anomenat "Actuar contra la diferència de retribució entre homes i dones" on quedaven clares les causes d'aquesta discriminació. En canvi, alguna cosa falla entre el diagnòstic i la consecució dels resultats, que s'ha traduït en canvis ínfims. Quelcom no funciona i seguirà sense funcionar mentre es seguisquen promovent l'assentament dels rols tradicionals i la divisió sexual del treball.

La presència de les dones als informatius de televisió és escassa i no representa la que realment tenen a la societat

La presència de les dones als informatius de televisió és inferior a la dels homes, i no representa la creixent presència de les dones en la societat. Les seues aparicions es concentren en determinats àmbits i rols, i això contribueix a la construcció d'estereotips que no afavoreixen l'avanç en la igualtat de gènere. Basant-nos en un anàlisi realitzat pel Consell de l'Audiovisual de Catalunya l'any 2008, exposarem a continuació algunes dades i arguments que mostren el tractament de les dones als informatiu de televisió.

La seua presència és escassa. 
 Del total d'insercions de persones als informatius, les dones representen un 27,5% davant el 72,5% del homes, i a més la durada de les seues intervencions és quasi la meitat que la dels homes, així com el temps de paraula que es situa en un 24,5% per a elles i un 75,5% per a ells. Cal destacar, per tant, que la seua presència no és proporcional a la que realment tenen en la societat. A banda, moltes vegades les dones apareixen sense identificació (nom i cognom), i també és bastant més reduït el cas d'aparició de dones a soles (8,7% davant del 51,8% d'homes sols i 39,5% de persones d'ambdós sexes).

Descompensació en àmbits temàtics. 
 Les dones solen aparèixer en determinats àmbits temàtics amb més freqüència mentre que en altres són pràcticament invisibles. Apareixen, sobretot, a les notícies de Societat (35,5%), seguides per les d'Economia i negocis (13,7%) i Art i cultura (10,9%). Però potser el més destacable és que la presència de les dones és menor en tots i cadascun dels àmbits temàtics. La seua aparició es situa per sota de la mitja, sense tindre en compte els esports, en Treball, Economia i negocis i Política.

     L'àmbit polític és un cas destacable, ja que les dones s'hi veuen subrepresentades per dues vessants: perquè la seva presència és, com ja hem dit, inferior a la mitjana (23%) i perquè la proporció del temps de paraula és especialment reduïda: 15,5% davant del 24,5% del conjunt de la informació.

Es representa poca diversitat de dones i es creen estereotips. 
 En els rols socials és on s’expressen amb més força les representacions estereotipades de les dones, que es concentren en determinades ocupacions, i també en les activitats amb menys prestigi i poder. Les dones tenen presència rellevant en temps de paraula en l’àmbit personal (45,5%), en el sanitari (34,8%) i en l’educatiu (32,1%). A més, dins d'aquests tres àmbits, les dones apareixen amb més freqüència a aquelles informacions que es consideren més irellevants. 

     Les representacions de les dones (centrant-nos ara en l'àmbit social) tendeixen a no valorar-les com a individus autònoms sinó més bé en relació a altres. Això influencia la societat i contribueix a la creació de determinats rols i estereotips, de manera que s'associa als homes amb activitats d'impacte econòmic i social important i a les dones  en aquelles altres que són depenents. 

No reflexen la presència real de les dones en la societat. 
 Com ja s'ha comentat anteriorment, no és només que la representació de les dones és escassa, sinó que no coincideix amb la presència que hi tenen a la societat: als teleinformatius és del 18,1% mentre que a la realitat és del 29,3% (molts baixa també, per altra banda). 

Aquestes són les conclusions que n'extrau el CAC (Consell de l'Audiovisual Català) respecte a la presència de les dones als teleinformatius: 

     Els desequilibris importants que apareixen en la representació de les dones en els informatius provenen de dos factors de naturalesa molt diferent encara que estiguin relacionats, un és de caràcter cultural, i l’altre deriva de la situació de desigualtat i poder entre homes i dones.
     El gènere és una construcció cultural, basada en percepcions sobre les capacitats i qualitats que s’atribueixen a cada sexe. Aquestes percepcions influeixen en la menor visibilitat i importància atorgada a les activitats que duen a terme les dones i que els mitjans tendeixen a reproduir. En aquest sentit mereix una reflexió el fet que les insercions que recullen declaracions de dones polítiques tinguin la meitat de duració que les dels homes. També el fet que les dones estiguin més representades en notícies “toves”, en temes de societat, entreteniment o moda, o per il·lustrar notícies com a testimonis puntuals; més com a persones comunes i que parlen a títol personal que com a expertes.
     L’altre factor es relaciona amb dimensions socials i de poder i en les desigualtats que persisteixen en la societat entre homes i dones. Els mitjans reflecteixen en bona part el que existeix en els partits, en l’activitat institucional, en la representació professional o en el lideratge associatiu. Les dones apareixen més i amb representacions més ajustades a la seva situació real quan ostenten càrrecs importants en l’àmbit polític, social o professional. Més presència de dones en aquests àmbits s’hauria de traduir també en un major equilibri en la representació dels homes i de les dones en els informatius.
     A partir d’aquestes valoracions resulta pertinent recordar les recomanacions de la Conferència Mundial de les Dones de Beijing celebrada l’any 1995, ja que es constata que els mitjans de comunicació no estan reflectint els canvis reals que han protagonitzat les dones en les nostres societats, i situa com a objectiu estratègic que els mitjans representin apropiadament, sense prejudicis ni estereotips, les imatges, discursos i coneixements que generen les dones. 

Animem doncs, com ja es fa des del CAC, a que periodistes i programadors es pregunten si estan fent una bona representació del gènere femení als informatius i a que es canvien les dinàmiques de treball que porten a minimitzar la presència de les dones als informatius de televisió (també passa als de premsa i ràdio, tot i que no siga el cas que ens ocupa) fins arribar a percentatges ridículs.

L'actitud dels joves davant la violència de gènere és alarmant

El nombre de víctimes per la violència de gènere és ja d'almenys 70 dones, 14 més que el total de l'any passat. Aquest any va camí de passar a engreixar la llista dels més negres de la violència masclista, i a més ha augmentat el nombre tant de víctimes com d'agressors joves: de les 70 víctimes, 16 tenen menys de 30 anys. Inmaculada Montalbán, presidenta de l'Observatori de la Violència de Gènere del Poder Judicial, assegura que “és preocupant que apareguen en els joves patrons de domini i submissió que creiem del patrimoni passat”. Això, sumat a altres factors com la polèmica sobre les denúncies falses o el factor “imitació” demostren que, tot i que moltes dones aconsegueixen eixir de la situació de violència, les campanyes no funcionen o no són suficients.

En els cinc anys que han passat des de l'aprovació de la Llei Integral de Violència de Gènere s'han fet més de 100.000 denúncies i s'han dictat 145.000 condemnes, però aquestes no han sigut suficients per a evitar els 398 crims masclistes que s'han produït des d'aleshores. En aquest mes de desembre, ja en són cinc les víctimes, una cada tres dies. A més, dins de poc caldrà sumar-hi, desgraciadament, la jove desapareguda el diumenge a Madrid que la policia segueix buscant, després que el dijous apareguera penjat el seu ex nuvi. A les 70 mortes que ja portem enguany cal sumar-li almenys 17 casos d'agressions masclistes greus sense resultat de mort, i altres tres casos que les autoritats tenen en investigació. A pesar d'això, Miguel Lorente, delegat del Govern per a la Violència de Gènere, assegura que “sense la normativa estaríem parlant de més de deu mortes al mes, sense cap dubte”. 

L'actitud dels joves cap a aquesta problemàtica és realment alarmant. Estudis sociològics actuals afirmen que les noves generacions són més masclistes que les actuals i que li resten importància als problemes que comporta aquest masclisme. Així, en un estudi realitzat l'any 2009, el 15% dels joves justificava la violència de gènere -s'ha de tindre en compte, però, que alguns d'ells ni tan sols saben què vol dir “violència de gènere”. A més, el 18% opinava que l'home agressiu és més atractiu, i només el 2,5% considerava la violència masclista un problema greu. També hi ha una diferència entre l'opinió dels homes i de les dones, i el fet que haja menys homes en una posició crítica vol dir que estan recorrent als mateixos arguments que utilitzen els maltractadors per a exercir la violència.

Les estadístiques demostren que el problema afecta de manera contundent a la joventut i que la majoria dels joves són inconscients d'aquesta situació, que a més la veuen com un problema aliè. Gabriel Alconchel, director de l'Institut de la Joventut, explica que “no saben ni pensen que els afecta a ells, creuen que afecta a dones majors i casades”. Alconchel recorda que aquesta violència no és només l'assassinat de la dona, sinó un procés molt llarg que comença amb violència simbòlica o maltractament psicològic i acaba degenerant en violència dins la relació. A banda de formar part d'aquesta problemàtica, molts xiquets i joves la viuen a sa casa amb els seus pares: l'any 2009, 800.000 xiquets espanyols convivien directament amb aquestes situacions de violència. 

Tot això demostra que les noves generacions han retrocedit en la concepció de la igualtat de gènere respecte de les generacions anteriors, fet que suposa un greu problema i que hauria d'alarmar els educadors i els que treballen en l'àmbit de la igualtat de gènere, per tal de trobar una solució a aquest retrocés que pot suposar un problema greu en un futur no massa llunyà. En l'era de les noves tecnologies, la globalització i els avanços, és increïble que es produeixen aquestes discriminacions. Això posa sobre la taula una qüestió de fons important, i és que tal vegada seria necessari replantejar-nos cap a quin món caminem i si realment li estem donant als problemes socials la importància que tenen, o si potser aquesta societat tan “informatitzada” on l'economia on regula està relegant-los a un segon lloc.

¿Es el lenguaje sexista?

El lenguaje es el instrumento desde el que se produce la organización del pensamiento y desde el que se aprenden los códigos y las normas para la comunicación; en definitiva, es el elemento fundamental en la construcción de la cultura. El lenguaje define el “yo”, lo que nos rodea, nos conforma. Lo utilizamos según lo necesitemos y así es cómo lo creamos. También refleja las reglas socio-comunicativas de los grupos sociales, los valores de la sociedad que lo habla, las prohibiciones, los mandatos, las metas, etc. Condiciona, refuerza y limita todas las áreas de nuestra vida. Así pues, el lenguaje no es sólo una cuestión de forma.

Hay abierto desde hace tiempo un gran debate entorno al sexismo del lenguaje. Son muchos los organismos y las personas que denuncian que el lenguaje es totalmente sexista y que los hablantes -y más aún los escritores- deberíamos cuidar nuestras palabras y evitar utilizar términos o expresiones que puedan resultar sexistas. Hay también quien asegura que es necesario renovar el lenguaje, cambiar muchas palabras, así como la estructura de éste, para librarlo del sexismo; redefinir el universo descriptivo y visual para poder comprender y expresar el mundo real, las experiencias vividas de quienes las realizan y lo integran sin diferencia de género.

El lenguaje lleva escrito en su interior

la diferencia sexual

P.Violi

Así, por ejemplo, la Asociación de Mujeres Jóvenes distribuye en tres grandes grupos la huella de la subordinación de la mujer en el lenguaje:

1. En los conceptos: construidos en base a experiencias que no son de las mujeres ni de otros grupos reducidos. Los conceptos siempre se han creado desde los intereses y necesidades de los varones.
2. En la estructura: el genérico masculino invisibiliza, oculta y subordina a las mujeres.
3. En el uso: en lo referente a la aparición de lenguajes específicos asociados a cada sexo y valorativos de las palabras y/o experiencias asociadas a las mujeres. 

El sexismo en el lenguaje, aseguran, tiene una gran influencia en las desigualdades de género de la sociedad, ya que el peso del lenguaje sobre el comportamiento social de las personas que lo hablan/escriben/oyen/leen es muy elevado. Es por ello que desde diversas asocicaciones feministas reclaman la revisión del lenguaje.

No parece haber gran disconformidad con que, en algunos aspectos, el lenguaje es sexista. Sin embargo, sí que hay diferencias sobre cómo debe tratarse este problema. Algunos lingüístas aseguran que muchas veces no se trata de sexismo, sino que, aunque el contexto en el que se han desarrollado las palabras ha llevado a la predominación del masculino, no debe entenderse por ello que actualmente el uso de estas palabras tenga connotaciones machistas. Así, opinan que no es correcto, por ejemplo, referirse al conjunto de la clase estudiantil como "estudiantes y estudiantas", porque el término "estudiantes", que en un principio puede parecer sexista, es neutro y sirve para ambos géneros.

Una vez planteadas las dos posturas, ¿quién tiene razón? ¿es el lenguaje totalmente sexista y discriminatorio?, ¿es necesario dar un giro lingüístico para "redefinir el universo descriptivo y visual"?, ¿es esto tan sencillo? Son muchas las preguntas que pueden surgir al respecto de este debate que lleva abierto muchos años y al que, según la opinión de las organizaciones feministas, todavía no se ha dado la respuesta necesaria.

El juego machista de Nicole Thibon

Nicole Thibon nos reta a participar en El juego machista. Se trata de relacionar determinadas "frases célebres" con personajes públicos. Para ganar es requisito indispensable que el personaje sea autor de la oración que se le asocia. Las instrucciones son sencillas, el porqué del nombre del juego lo entenderéis enseguida.

Algunas de las frases:

- Aceptamos a la del bombo como animal de compañía.

- No me importaría jugar un rato con la otra (Leire Pajín), me conformaría con lo que su apellido sugiere.

- ¿Les parece poco que una flamenquita llegue a ministra del Batallón de Modistillas de ZP?

- Como no haya ganado algún torneo de peteneras... (respecto al acceso de una ministra a su cargo).

Algunos de los candidatos (Antonio Burgos, Fernando Sánchez Dragó, Federico Jiménez Losantos):

 

  

La lista completa la podréis encontrar en El juego machista, artículo de Público.es del 29 de octubre de 2010.

Los lectores de ese periódico debaten si reflejan realmente machismo todas las declaraciones recogidas por Thibon. En algunas parece muy evidente, otras han suscitado polémica. ¿Cuál es vuestra opinión?