La igualdad marroquí convertida en papel mojado

Dicen que en Marruecos la mujer está más integrada en la sociedad que en muchos otros países árabes. Y dicen también que puedes descubrirlo sólo con visitar la plaza Djemaa el Fna en el centro de Marrakech: una plaza repleta de vida y de bullicio en la que cada noche los cuidadanos bailan al ritmo de los timbales y ukeleles invitando a todos a unirse. A todos, menos a las mujeres.

La plaza Djemaa el Fna de noche

Lo cierto es que de todos los países árabes, Marruecos es uno de los que más ha avanzado en materia de leyes que mejoren la igualdad. Pero este avance no se puede ver reflejado si no va también acompañado de un cambio de rumbo en la mentalidad marroquí.

En enero de 2004 se comenzó el camino con un Nuevo Código de Familia que buscaba un adelanto en los derechos de la mujer regulando el matrimonio, el divorcio, las relaciones de parentesco, la herencia y la custodia de los hijos. Sin embargo, siete años después, los resultados de estas leyes son escasos. La razón es bien sencilla: Según el texto, los jueces aún tienen poder para valerse de los principios religiosos a la hora de resolver los asuntos de género que no se contemplen en el código, que son muchos, lo que les permite un amplio margen de maniobra para aplicar las interpretaciones religiosas más conservadoras. 

Además, el elevado analfabetismo entre las mujeres (un 42% de las mujeres en zonas urbanas y un 82% en zonas rurales) así como el gran desconocimiento de esta ley por parte de la población, tampoco ayudan a que mejore la situación de la mujer en el ámbito privado y familiar. Ya que si ni siquiera ellas mismas conocen sus derechos, difícilmente podrán actuar para ejercerlos. Y así, mujeres árabes y bereberes, jóvenes y mayores, se enfrentan cada día a la dominación masculina por parte de padres o maridos.

Marruecos, país de naranjos y olivos, y donde en cada rincón huele a azahar, no es, todavía, el país árabe de la igualdad. La primera piedra está puesta, pero aún queda lo más difícil: asfaltar el camino.

El Consejo de Participación de las Mujeres previsto en la Ley de Igualdad entra en vigor

Hoy, buenas noticias: El Consejo de Participación de las Mujeres, contemplado en el artículo 78 de la Ley para la Igualdad Efectiva de mujeres y hombres, quedó ayer constituido durante la reunión que tuvo lugar a lo largo de toda la tarde. Se trata de un órgano de interlocución entre las asociaciones de mujeres de ámbito estatal y las administraciones públicas para el avance de las políticas de igualdad.

La reunión fue presidida por la ministra de Sanidad, Política Social e Igualdad, Leire Pajín. En su intervención, destacó que “no se pueden hacer políticas de igualdad sin contar con las asociaciones de mujeres” y añadió que con este nuevo órgano se trata de “dar respuesta a una de las reivindicaciones históricas de las organizaciones de mujeres para participar activamente en el desarrollo e impulso de las políticas públicas a favor de la igualdad”. 
 

El Pleno del Consejo está compuesto por una presidencia, dos vicepresidencias, una secretaría y 40 vocalías; 13 en representación de las Administraciones públicas, 20 de las organizaciones y asociaciones de mujeres, 4 de las organizaciones empresariales y sindicales más representativas de carácter estatal y 3 personas expertas de reconocido prestigio en el ámbito de la igualdad, que son Ana Peláez, Inés Alberdi y Laura Muño. 
 

El Pleno del Consejo también está integrado por representantes de los agentes sociales UGT, CC.OO, CEOE y CEPYME, y por organizaciones y asociaciones de mujeres como Asociación Clara Campoamor, Asociación de Familias y Mujeres del Medio Rural, Asociación de Mujeres Gitanas “Arbolea”, Asociación de Mujeres Investigadoras y Tecnólogas, Asociación de Mujeres Juristas “Themis”, Asociación de Mujeres Opañel, Asociación de Mujeres para la Salud y la Asociación Dones No Estandars, entre muchas otras.
 

Este órgano podrá proponer medidas para la promoción integral de la igualdad de trato y de oportunidades de mujeres y hombres; asesorar sobre el diseño, elaboración, evaluación y seguimiento de los planes dirigidos al fomento de la igualdad; emitir informes y dictámenes sobre proyectos normativos; recibir y canalizar información sobre normativa, y programas relativos a la aplicación de la igualdad de mujeres y hombres en todos los ámbitos de la sociedad, en especial en la esfera política, civil, laboral, económica, social y cultural; promover el intercambio de experiencias y encuentros de organizaciones de mujeres de ámbito estatal; e impulsar estudios sobre proyectos relacionados con la promoción de la igualdad de oportunidades de mujeres y hombres. 

Asimismo, colaborará con otros consejos análogos de distintos ámbitos que trabajen en la defensa y el fomento de la igualdad de trato y de oportunidades de mujeres y hombres y el establecimiento de mecanismos de colaboración con los consejos autonómicos y locales existentes. 

Fuente: Ameco Press

Esperamos, eso sí, que su constitución no se quede en una simbólica existencia y que este órgano lleve sus funciones a usos prácticos, y no a promocionar a quién lo preside ni quién lo representa. De momento, podemos ser optimistas y alegrarnos, como mínimo, de que todas las asociaciones que buscan la igualdad puedan utilizar esta institución como altavoz para proponer y actuar.

Las mujeres árabes en el corazón de la revolución

Asmaa Mahfouz, o ahora más conocida como “la mujer que vale por 100 hombres”, “líder de la revolución” o “la muchacha que aplastó a Mubarak” ha sido una de tantas mujeres árabes que desde el principio ha comprendido la importancia de estar al frente de la revuelta popular y de instar a los demás, tanto hombres como mujeres, jóvenes y viejos, a seguir luchando hasta lograr un objetivo común: construir en cada uno de sus países esa ansiada democracia.

La joven egipcia autora de este video, Asmaa Mahfouz, ha sido una de las claves de esta revolución. Armada sólo con una webcam y grandes dosis de valentía y coraje creó este video en el que pedía a la población que no se dejara engañar y que como ella, saliera a la calle a protestar: “Si tienes honor y dignidad de hombre, ven y protégeme a mí y a las otras chicas que están en la protesta. Si te quedas en casa, te mereces lo que te están haciendo y serás culpable frente a la nación y a tu pueblo. Quedarte en tu casa y sólo seguirnos en Facebook o en las noticias lleva a nuestra humillación, lleva a mi humillación".

Su video fue, en pocos días, enormemente difundido por Internet entre jóvenes, mujeres y hombres, tanto vía Facebook como a través de sus teléfonos móviles.

“Esperaba que se juntaran unas 10.000 personas como mucho, pero después que la policía se retiró y se desmoronó, me di cuenta de que nuestro día de protesta se había convertido en una revolución popular”, dijo Mahfouz en una página de la red social Facebook, creada por sus seguidores. "Yo sabía que si tenía miedo y todo el mundo tenía miedo, este país estaría definitivamente perdido”, apuntó.

Mujeres egipcias protestan en la plaza de la Liberación. El Cairo, 8 de Febrero de 2011. (AP Photo/Emilio Morenatti)

Su actitud fue digna de admirar e imitar, y su repercusión en Egipto, bastante merecida: el eco de sus palabras se escuchó por toda la región. “Asmaa fue sincera, le salió del corazón”, escribió Reem Jalifa, columnista de Alwasat, periódico de Bahrein. “Sus palabras se convirtieron en un tsunami que arrasaba con el despotismo, la tiranía y la injusticia”, añadió.

Como Asmaa Mahfouz, miles de mujeres han estado luchando en Egipto, Yemen o Túnez para la liberación de su país, a la vez que, sin quererlo, se han convertido en un emblema para muchas mujeres árabes en países en los que muchas veces la mujer se sigue viendo como una figura sumisa y desprovista de voz propia.

En El Cairo, tras el desplome de la policía, mujeres con palos y barras de metal patrullaban las calles con sus compañeros en los días en que hubo actos vandálicos y saqueos. Las madres de varias personas que murieron los primeros días de la movilización se negaron a recibir condolencias y a realizar ceremonias hasta que la revolución lograse su principal objetivo: poner fin al régimen de Mubarak. 

La madre de Khaled Said, un ciberactivista que murió el año pasado tras una paliza propinada por oficiales de la policía en Alejandría, se unió a las protestas en la plaza Tahrir y urgió a los manifestantes a que no renunciaran hasta que Mubarak se fuera. En Túnez, la defensora de derechos humanos y bloguera Lina Ben Mehenni fue la primera en alentar a manifestarse a principios de diciembre a través de la red social Twitter y blogs, pese a las amenazas de la policía.

“El mundo árabe se levanta contra las dictaduras”, dijo a IPS Magda Adly, del Centro de Rehabilitación de Víctimas de Violencia El Nadim, en El Cairo. “Por eso vemos mujeres, islamistas o no, con velo o sin él, uniéndose y ubicándose en el frente de lo que pasa en la calle. Esa es la verdadera igualdad y nunca volveremos al punto de partida“, concluyó.

“No tengas miedo”, repetía una y otra vez Asmaa Mahfouz, y eso era precisamente lo que hacía falta para vencer al poder: olvidarse del miedo a alzar la voz.

"La sociedad la hacemos todos"

Todos, tanto hombres como mujeres. Sin embargo, tal como contamos en la entrada anterior sobre el acceso de la mujer a la política y su proyección social, son muchas las dificultades de género con las que se encuentra la mujer para poder hacerse un hueco en este ámbito. Aún así, muchas lo han logrado: Maribel Torres Limiñana, es, desde luego, un ejemplo de valía y voluntad.

Maribel Torres, regidora de la agrupación política AIDDA del municipio alicantino de l’Alfàs del Pí, nos concedió hace unos días una entrevista bastante enriquecedora sobre el asunto. En ella nos habla sobre cómo ha sido su experiencia personal en la política, el "mal necesario" que suponen en ocasiones las políticas de igualdad en España, e incluso sobre el apoyo que los hombres muestran a la igualdad entre géneros. Y es que, quién mejor para hablarnos sobre este tema que alguien que lo vive desde dentro.

Vídeos: elaboración propia.

Para saber un poco más sobre su candidatura en las elecciones municipales y sobre su trayectoria profesional, podéis ver también, haciendo clic aquí, otra entrevista que realizó para un programa televisivo local.

En definitiva, son voces como la suya las que se necesitan en mayor proporción para lograr esa equidad tan deseada que nos beneficiaría tanto a todos, ya que como bien nos cuenta en su entrevista, "la sociedad la hacemos todos". Gracias, Maribel, por compartir con Violeta tu tiempo y experiencia.

La política també és qüestió de dones

Des que les dones van poder accedir a la política quan van guanyar el dret a vot, fa tan sols poc més d'un segle, la seua participació en aquest àmbit ha anat en augment. Tot i això, en l'actualitat hi ha una notable descompensació en la participació d'homes i dones en la política, així com també en el temps que hi permaneixen al poder, i la seua participació continua sent proporcionalment baixa. La igualtat d'oportunitats passa també per la representació i la participació de les dones als llocs on es prenen les decisions, i en l'actualitat aquesta no és la mateixa que la dels homes.

A Europa, només un 25% de les dones participen en política. Ni parlar-ne d'Àfrica, Àsia o Amèrica del Sur, on la participació d'aquestes és pràcticament inexistent. Per tant, al món seguim funcionant sota les decisions polítiques preses majoritàriament per homes. Aquesta manca d'igualtat ve determinada, d'una banda, per barreres socioculturals i condicionaments històrics: els prejudicis i estereotips que la societat arrastra des d'èpoques anteriors assignen a les dones altres responsabilitats enteses com a “femenines”. Però aquestes tradicions que discriminen la figura de la dona haurien d'estar superades ja en l'actualitat, als estats democràtics, on les professions no haurien d'etiquetar-se com per a un o altre gènere.

A més de participar menys en la política, les que ho fan romanen menys temps. Un escàs 2,6% d'elles ha estat tres o més legislatures, mentre que ho ha fet el 23% dels homes. La conveniència o no d'ocupar els llocs polítics durant tant de temps és un altre debat, però el que no és discutible és que les cadires que ocupen les dones canvien amb major freqüència. Així doncs, tot i que aquestes han augmentat la seua presència als òrgans de govern, aquests canvis freqüents els impedeixen consolidar la seua carrera política i el seu lideratge. A l'estat espanyol, el 60% de les dones només està al Congrés durant una legislatura, mentre que això ocorre al 47% dels seus companys polítics. La mitjana de permanència dels diputats masculins és de 8,1 anys; el de les diputades femenines de 5,2. Això dóna a entendre que, a la política, les dones són més intercanviables que els homes, que de vegades semblen insubstituïbles.

Maria Dolores Renau, que va ser secretària de la Dona al PSOE i presidenta de la Internacional Socialista de Dones, opina que és necessari obrir el debat per a tractar d'imposar quotes que asseguren el mateix tracte a homes i a dones a l'hora de renovar les llistes electorals. “Les executives dels partits segueixen dominades per homes, i les dones no hem trobat encara la forma de recolzar-nos entre nosaltres per a afiançar els lideratges. També és cert que no crec que els homes ho facen d'una forma premeditada, sinó per una tradició inconscient que impera a la societat patriarcal”, assegura Renau, que en l'actualitat s'ocupa de formar dones per a que participen en política.

En l'actualitat, a quasi tots els organismes polítics hi ha l'obligació de que hi haja paritat a les llistes del candidats. Això el que determina és que es presenten el mateix nombre de dones com d'homes a les eleccions. La justificació que es dóna a aquest acord que quasi ningú sembla qüestionar als estats democràtics (excepte alguns partits de dretes com el PP) és que la discriminació positiva és necessària per a aconseguir la igualtat d'oportunitats entre homes i dones.

Des de Violeta, pensem que les dones no haurien de presentar-se a les llistes ni ocupar els càrrecs polítics pel simple fet de ser dones, sinó per les seues capacitats i qualitats. El que s'hauria de fer és valorar més aquestes capacitats, així com la formació d'elles, i afavorir el context general que les envolta per tal de facilitar la seua participació, doncs alguns dels rols actuals actuen en pro de l'alienació d'aquestes respecte a la política, com la seua sobrecàrrega de feina fora de les hores laborals o la creença de que la política és qüestió d'homes. Moltes dones infravaloren el coneixement que en tenen al respecte. Entenem, però, que és difícil incrementar aquesta participació si es deixa de costat l'aspecte de la paritat. Tot i això, potser hi ha altre mesures que afavorisquen que es valore a les persones per les seues capacitats i no pel seu gènere a l'hora de participar en la presa de decisions.

Així, cal dir que tot i que en els darrers anys s'ha volgut enaltir la figura de la dona política o la dona important en la presa de decisions, hi ha una discriminació notable a molts dels càrrecs, que moltes vegades es delata en el mateix intent de subratllar el paper d'elles. Per exemple, l'expressió popular "darrere de cada gran home sempre hi ha una dona brillant", tot i que el que tracta és sublimar el paper de la dona, diu que la dona està "darrere" de l'home, i per tant perpetua la situació de discriminació. Passem així de tindre al gènere femení "sota" les ordres del maculí a tindre'l "darrere" d'aquestes, però no deixa d'existir una situació de desigualtat en aquesta frase. 

Per tant, el que cal és aconseguir que es valore les persones per les capacitats i les qualitats que tenen per ocupar els càrrecs polítics i que no es relegue a les dones a segons llocs, sinó que es tinga en compte la seua formació i preparació en la mateixa mesura que als homes. Quan arribem a un moment en què no importe el nombre d'homes i dones que formen els òrgans polítics sinó el grau de coneixement i dominació que aquests en tinguen, podrem parlar aleshores d'igualtat de gènere en la representació política.

Mary Wollstonecraft, primera feminista en reivindicar els drets de la dona

L'any 1759 nasqué a Londres l'escriptora i filósofa Mary Wollstonecraft, la dona que anys després escriuria la Vindicació dels drets de la dona (1792), el primer text que parlava de la igualtat entre homes i dones i que culpava les diferències que existien a la distinta educació que rebien els xiquets de cada gènere.

Wollstonecraft tingué una infància dura, en la qual son pare va malgastar tots els recursos econòmics que hi tenien i maltractava la seua muller quan tornava begut a casa. Als 17 anys va començar a guanyar-se la vida com a senyoreta de companyia, institutriu, modista i mestra, alhora que va començar a escriure i a destacar per la seua evident intl·ligència. L'escriptora va viure a Irlanda, França i Anglaterra. Contrària al matrimoni, va tindre dues filles de pares diferents: Fanny amb un escriptor estadounidenc, i Mary amb el filòsof i escriptor Godwin, amb qui anys abans s'havia casat en secret. Aquesta darrera filla deia de sa mare que era "un d'eixos éssers que només apareixen una vegada per generació, per a aportar a la humanitat un raig de llum sobrenatural. Ella brilla, encara que parega enfosquir-se i els homes creguen que està apagada, però es reanima de repent per a brillar eternament". 

Abans d'escriure el seu llibre més recongeut sobre els drets de la dona, escrigué l'any 1791 Vindicació dels drets de l'home, en el qual atacava l'aristocràcia i propugnava el republicanisme. Al referent als drets de la dona, Wollstonecraft atacava els polítics i educadors del segle XVIII, els quals recolzaven que la dona no tingués accés a l'educació. L'escriptora assegurava que les dones tenien un paper molt important en el sosteniment de la nació, i que per això tenien tot el dret del món a rebre una educació igual que ho feien els homes. A més, considereva que les dones havien de ser tractades com a "companyes" dels seus marits, en lloc de com a simples mullers.  

La feminista també demanava que les lleis de l'Estat s'utilitzaren per a acabar amb les tradicions de subordinació femenina i el resposabilitzava de crear una educació pública i gratuïta per a totes i tots, així com també d'ajudar aquelles dones que patien problemes amb les seues parelles. Accepta les idees de Rousseau sobre l'educació dels xics, però li semblen deplorables els objectius que vol aconseguir amb l'educació de les xiques: que estiguen ben preparades per a realitzar el seu paper d'esposes. Mary va més enllà: el que vol és que l'educació siga igual per a tots els éssers humans, independetment del sexe al qual pertanyen. 

La britànica també escrigué algunes noveles, entre les que podem destacar Maria, o les injustícies que pateix la dona (1797), on retrata el matrimoni com un malson i introdueix la qüestió del divorci, gens acceptat en aquella època. 

Amb la introducció de totes aquestes idees que tant radicals semblaven en aquell moment, Mary Wollstonecraft va iniciar una nova època en el discurs feminista. Ara, més de dos segles després, els arguments que va utilitzar l'escriptora són encara útils en moltes de les societats existents. En totes, a més, continua existint certa desigualtat en detriment de la figura masculina. Cal dir que s'ha avançat en l'aspecte de l'educació i que, almenys en els països desenvolupats, homes i dones reben una educació bastant més igualitària. Tot i això, queda molt camí a fer per tal de combatre els rols de la dona que fa tants anys Wollstonecraft ja intentava canviar.

Sobre la discriminació salarial i les polítiques públiques d'igualtat

Les dones europees necessiten anys de 485 dies per a poder equiparar les seues retribucions anuals a les que reben els homes en 365 dies. Així ho asseguren alguns informes de la Unió Europea. Tot un canvi temporal que, com que encara no som capaços de portar a terme, és necessari resoldre, ara que fa 54 anys que es va proclamar la igual retribució entre treballadors i treballadores com a principi constitutiu de la UE (Tractat de Roma) i 36 que es va aprovar una Directiva que prohibia tot tipus de discriminació salarial entre homes i dones. 

Aquesta desigualtat tan evident es donada a causa de la interrelació de diferents factors, tots ells connectats entre sí a través d'aquest sistema patriarcal en què vivim i de la divisió sexual del treball. Així, la desigualtat de gènere no es manifesta d'un sol mode, sinó de diverses maneres distintes.

Per una banda, no es reconeix la feina que fan les dones. L'assimetria jeràrquica dels valors pels quals es regeix la societat és la base del sistema androcèntric. Això explica, per exemple, que els sectors productius més feminitzats (on hi treballen majoritàriament dones) tinguen, per norma general, sous inferiors als sectors més masculinitzats, quan la qualificació i les condicions dels treballadors són les mateixes.  

Per altra banda, el sistema de rols de gènere comporta que se les penalitze per estar "menys disponibles" per a la vida laboral. La influència de la divisió sexual del treball i de la figura de les dones a al feina domèstica és enorme sobre les expectatives que es tenen de les dones, ben diferents de les que es tenen dels homes. Encara s'espera que les dones donen prioritat a satisfer les necessitats de les persones del seu entorn abans que no les seues pròpies, tot i que això interrompa el seu desenvolupament professional. Aquestes expectatives del rol de les dones tradicionals haurien de ser eliminades per les polítiques públiques, potenciant la figura de l'home familiar i la dona treballadora, per a aconseguir així la situació d'igualtat. El fet d'articular reduccions de jornada per a les persones amb responsabilitat familiar, fomentar la contractació a temps parcial, donar a les dones permisos de maternitat superiors als dels homes i donar-los excedències per a que "gaudisquen" dels fills acabats de nèixer contribueix a fixar l'etiqueta de "menys disponibles per al mercat laboral" a totes les dones i influeix en la percepció de l'empresariat que associa un major risc en la contractació de dones. Aquest fenòmen, anomecat discriminació estadística, sustenta la desigualtat salarial.

La solució a aquest problema no és fàcil ni es pot fer d'un dia per a un altre, però és important que comencen a canviar les coses en el mercat laboral per a eliminar la discriminació que pateixen les dones. I el principal paper el tenen, com ja s'ha dit, les polítiques públiques, que haurien de començar per potenciar la figura de l'home cuidador i equiparar els drets i condicions de totes i tots. La Comissió Europea va publicar en 2007 un diagnòstic anomenat "Actuar contra la diferència de retribució entre homes i dones" on quedaven clares les causes d'aquesta discriminació. En canvi, alguna cosa falla entre el diagnòstic i la consecució dels resultats, que s'ha traduït en canvis ínfims. Quelcom no funciona i seguirà sense funcionar mentre es seguisquen promovent l'assentament dels rols tradicionals i la divisió sexual del treball.

La crisis económica agudiza las desigualdades ya existentes

"Las medidas económicas y laborales que están adoptando los diferentes gobiernos de la Unión Europea (UE), han de partir del reconocimiento de las desigualdades de género ya existentes antes de la crisis económica. Unas desigualdades que se están incrementando por la crisis y por las pautas que se están siguiendo para afrontarla". Así lo denuncia CCOO en el número 38 de su publicación “Trabajadora”.
 

Las desigualdades entre mujeres y hombres en el ámbito laboral aumentaron como consecuencia de la destrucción del empleo, el debilitamiento de los servicios públicos y la disminución de la inversión económica para el mantenimiento de las redes de protección social, afirma CCOO. 

La agrupación sindical asegura que esas brechas de desigualdad pueden acabar adquiriendo “carácter estructural” y ser atroces para el empleo femenino en el mercado de trabajo, por lo que advierte que “el discurso no debe ser el mismo que antes de la crisis, porque ahora las amenazas son mucho más fuertes y además son asumidas por los gobiernos de los Estados”. 

Según la organización de trabajadoras, “se apuesta por la economía especulativa a costa de reducir el gasto y la inversión social” y esto “perjudica gravemente la participación social y económica de las mujeres”. Asimismo, CCOO critica el comportamiento del Gobierno español, pues “ha renunciado a las políticas de igualdad de género y las conquistas en esta materia se ven gravemente amenazadas por el plan de ajuste económico, la reforma laboral, la disminución de los salarios al personal de las administraciones públicas y la congelación de las pensiones. Con estas medidas ha degradado las políticas de igualdad y han quedado estruendosamente marginadas”.

Las sindicalistas aseguran que “el presidente del Gobierno ha cedido ante las presiones de la ideología machista imperante en muchos ámbitos del poder político y económico y entre la derecha española” y advierten de que se trata de “una decisión política, no sólo complaciente con la ideología que sostiene el modelo de sociedad patriarcal, sino que oculta el gravísimo problema de discriminación laboral y social que aún sufren las mujeres”.

Así, el área de Mujeres del sindicato afirma que “se trata, una vez más, de un pacto político entre los varones del gobierno para dejar fuera a las mujeres (más de la mitad de la población) en la toma de decisiones y, a su vez, eliminar el compromiso de la aplicación de la transversalidad de género en todas las medidas (de carácter económico, laboral y de seguridad social) que se adopten de ahora en adelante”.

Aunque quizá parezca que la queja de CCOO sea demasiado quisquillosa y victimista, lo cierto es que las cifras delatan que la mujer sí se ha visto más afectada negativamente que el hombre en materia de desempleo. Sin embargo, puede que las medidas aplicadas no incidan tanto en la desigualdad de géneros como así lo dice el comunicado de CCOO. ¿Qué opináis vosotros? ¿Es cierto que las medidas tomadas por el Gobierno ponen el acento en la desigualdad entre hombres y mujeres en materia laboral? O de lo contrario, ¿intentan contrarrestar estas desigualdades de la mejor forma posible?

Millora o perjudici? La supressió del Ministeri d'Igualtat suscita diverses opinions entre els ciutadans

El passat 20 d'octubre el President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, va realitzar canvis en les carteres ministerials. Entre aquests, va eliminar dos Ministeris: el d'Habitatge i el d'Igualtat, els quals van passar a ser integrats dins d'altres. En el cas del d'Igualtat, va quedar integrat dins del de Sanitat, que va passar a anomenar-se Ministeri de Sanitat, Política Social i Igualtat, i a ser representat per la socialista Leire Pajín. La supressió d'aquest Ministeri, que el Govern justifica amb motius econòmics, ha suscitat diverses opinions a tot l'Estat i, en particular, dins dels moviments feministes. Aquestes en són algunes de les reaccions.

En època de creixement, tot es benvingut i ben vist. La població embogeix pensant que el poder adquisitiu que té li durarà tota la vida i no reflexiona sobre la inusualitat de la onada positiva que recorre les butxaques de la gent. El mateix passa amb els Governs: dominants per l'optimisme que a tothom li transmet el fet de tindre la cartera plena, els Governs malbaraten recursos com també ho fan les persones. També prometen propostes difícils de portar a terme que es convertiran en eixos de la seua bandera i els identificaran. Quan el cicle capitalista continue el seu camí i el benefici econòmic comence a desaparèixer, els Governs s'hauran de tragar les seues paraules i deixar de banda els arguments que han portat per capçalera durant els anys anteriors. Incitaran així a que la gent proteste i es queixe i contribuiran al malestar general. Això, però, tot i que no ho vulguem, també forma part de la feina dels Governs.

Bibiana Aido i Trinidad Jiménez donen les seues carteres  a Leire Pajín

Quelcom paregut a ocorregut amb el Ministeri d'Igualtat. Creat l'any 2008 per a impulsar les polítiques socials recollides a la Llei per a la Igualtat i la Llei Integral contra la Violència sobre la Dona, ha actuat durant dos anys com a referent en les polítiques de gènere i com a model i altaveu de les associacions feministes d'Espanya. Ara, a causa de la crisi econòmica, Zapatero ha remodelat l'estructura ministerial i aquesta cartera s'ha vist afectada, de manera que s'ha eliminat i ha quedat integrada dins del Ministeri de Sanitat i Polítiques Socials, i ha provocat així el descontent de la majoria d'agrupacions feministes d'Espanya. En canvi, també hi ha qui està d'acord amb aquesta eliminació.

D'una banda, el Govern justifica aquest canvi dient que la igualtat ha d'anar unida a les polítiques socials, i quina millor manera de fer-ho que agrupant-los a un mateix ministeri. Assegura, a més, que la modificació no contribuirà al greuge de les dones i que la decisió no té res a veure amb la discriminació d'aquestes. Els canvis ministerials, afirma Judith Astelarra a El País, normalment deriven del model d'Estat i de les polítiques públiques que es porten a terme. La integració de Igualtat dins de Sanitat no vol dir que les polítiques de igualtat que durant els darrers 30 anys s'han portat a terme a Espanya hagen de desaparéixer. S'ha de tindre en compte que el context polític, econòmic i social determina en gran manera l'estructura dels governs, i el context actual és bastant complicat.

A favor de la mesura, hi ha qui opina que és interessant posar la igualtat de gènere dins del conjunt de desigualtats que existeixen i revisar la seua inserció a l'Estat. En la situació actual, els problemes de gènere no són quelcom aïllat, sinó que hi ha moltes altres desigualtats que també afecten a les dones. Les lleis econòmiques en són un gran exemple, ja que, per exemple, en matèria d'ocupació les dones es veuen molt discriminades. Això s'ha de posar necessàriament en relació amb les polítiques socials, i per tant la unió d'ambdós ministeris és positiva en eixe sentit. Així, els que defenen la decisió del Govern diuen que és clar que és necessari que no desapareguen les polítiques d'igualtat destinades a les dones, però també afirmen que ens hem d'adaptar als nous temps, i les experiències en aquest àmbit podrien contribuir a millorar desigualtats d'àmbit general. Creuen que cal, per tant, tindre una visió global i coordinada de les polítiques socials. 

D'altra banda, les organitzacions feministes asseguren que el canvi de Ministeri suposarà un endarreriment en matèria de igualtat de gènere. L'espai associatiu Ca La Dona, per exemple, assegura que aquesta decisió es deu al tarannà neoliberal que està prenent darrerament el Govern de Zapatero, fet que ja es va demostrar en la reforma laboral, que considera que és "un insult per a les dones". Les feministes creuen que la integració d'Igualtat dins de Sanitat no permet la transversalitat necessària a les polítiques d'igualtat, a banda de que bloqueja la possibilitat de desenvolupar plenament la Llei d'Igualtat que es va aprovar l'any 2007 i amb la qual el Govern espanyol es presentava com un paradigma de govern "feminista" a nivell internacional. Quant a les justificacions econòmiques que es donen, aquestes organitzacions asseguren que és indignant utilitzar aquests arguments, ja que aquest Ministeri només rebia un 0,03% dels pressupostos. Les dones són les que sostenen el sistema, diuen, i posar els seus drets a la cua de les prioritats pot suposar fer tremolar els pilars d'aquest. 

Entre uns i altres, el que sí que és cert és que una vegada ja s'havia creat, eliminar-lo ha resultat decepcionant per a les persones que s'han deixat la pell construint-lo quasi sense recursos o col·laborant des de fora. Ara només cal esperar a veure com funcionen les noves polítiques de gènere i a confirmar quin d'aquests dos sectors exposats anteriorment té la raó. Serà veritat que treballar junt amb Polítiques Socials serà beneficiós per al conjunt de la societat o, en canvi, minvaran els recursos i s'endarrerirà el procés d'igualtat encetat ja fa dècades?

La Unió Europea s'oposa a ampliar a vint setmanes la baixa per maternitat

Els països de la Unió Europea s'han mostrat contraris a ampliar la baixa per maternitat de 14 a 20 setmanes, ja que consideren que tindria repercussions econòmiques massa importants en el context actual de crisi, i que no afavoreix la incorporació de la dona al mercat laboral. Els ministres europeus de Treball i Assumptes Socials s'han pronunciat avui a Brussel·les en contra de la petició del Parlament Europeu d'arribar fins a les 20 setmanes, més dues de paternitat, totalment remunerades.



Valeriano Gómez, ministre de Treball

 La Comissió Europea va proposar el 2008 estendre el permís actual fins a les 18 setmanes, una opció amb la qual els països es mostren molt més d'acord. El ministre de Treball, Valeriano Gómez, ha assegurat que “aquest no és el millor moment per a l'ampliació de les polítiques socials”, ja que “la crisi colpeja els pressupostos púnlics”. Tot i això, ha reconsegut que “la proposta legislativa de la Comissió respon al desig dels estat membres de protegir la maternitat”.



L'Estat espanyol ha incidit en que és fonamental que es tinga en compte la conciliació familiar i es potencie “la corresponsabilitat i la flexibilitat”, de manera que la maternitat no perjudique les perspectives laborals de les dones. Respecte a això, Gómez ha dit que a Espanya ja existeix quelcom semblant a les 18 setmanes de permís retribuït, ja que després de les 16 de la mare hi ha dues adicionals que poden ser utilitzades pel pare. Segons el ministre, la directiva que està en aquests moments sobre la taula és "viable i possible", encara que necessita alguns elements de flexibilitat per no obligar a modificar els models estatals que ja se situen en la mateixa línia.



Els països que s'han oposat més clarament a les peticions de l'Eurocambra han estat el Regne Unit, França i Alemanya, que han argumentat la inconveniència de la mesura en un moment de crisi econòmica. Diversos països (Suecia, Dinamarca, Países Bajos, República Checa, Eslovaquia y Malta) han considerat la proposta com una violació del principi de subsidiarietat. Altres, com Itàlia, han donat suport a arribar fins a les 20 setmanes, però s'han oposat frontalment que la remuneració durant tota la baixa equivalgui al 100% de l'últim salari de la treballadora.

La discussió d'avui és la pimera que s'ha fet sobre aquesta qüestió després del vot del PE, que en aquest cas col·legisla amb els països comunitaris, representats en el Consell. Els vint-i-set tornaran a analitzar la directiva en successives reunions per intentar arribar a un acord i apropar posicions amb l'Eurocambra.