La lapidació: una pràctica que cal eliminar

Què és? Com i per què s'aplica? Per què cal eliminar-la?

La lapidació és una pena que consisteix en soterrar a la persona castigada fins la cintura o els muscles i llençar-li pedres fins que mora. Les pedres les llencen els assistents a l’acte, sempre homes; la mort és lenta i dura, ja que una persona pot suportar colps molt forts sense perdre el coneixement. A l’Alcorà no apareix aquesta pena, però sí que està present a les legislacions d’alguns països, que asseguren que així ho mana Alà.

     El país on més es practica aquest càstig tan inhumà és Iran (sense tindre en compte Somàlia, on l’Estat no té ningun paper i manen les bandes armades), tot i que no és l’únic que el manté a la legislació. Segons dades de El País, el Comité Internacional de la Lapidació assegura que almenys 22 persones han rebut aquesta condemna. A la legislació del país s’especifica fins i tot quina ha de ser la mida de les pedres: “no han de ser tan grans com perquè la persona mora amb pocs colps ni tan xicotetes que no es puguen considerar pedres”. Altres països con alguns Estats de Yemen, Sudan o Nigèria també inclouen la pena a les lleis, però estan molt lluny del nivell de desenvolupament social i econòmic que té Iran. Aràbia Saudita o els Emirats Àrabs Units també la tenen, però fa molts anys que no la practiquen.

     La lapidació és un mitjà d’execució molt antic: els seus orígens es remonten a l’Antic Testament, i durant tota la història l’han utilitzada diferent religions i cultures. En l’actualitat s’utilitza exclusivament als països islàmics i sobretot per a castigar l’adulteri (a alguns Estats de Nigèria també per a castigar l’homosexualitat), però antigament els jueus la feren servir per castigar l’assassinat, la blasfèmia i l’apostasia, i els grecs contra les prostitutes.

     La pena s’aplica sobretot a les dones, encara que teòricament també s’hauria d’aplicar als homes (i alguna vegada s’ha fet). Això demostra les constants contradiccions en què incorren les normes dels països islàmics: se suposa que la lapidació castiga l’adulteri, tant per a homes com per a dones, però es permet que els homes tinguen diverses mullers. Quelcom inexplicable, com també ho és que al segle XXI es porten a terme aberracions d’aquest caràcter. 

     La legislació iraniana també explica que la pena s’ha d’aplicar de manera distinta per als homes que per a les dones: “A l’home se l’enterra en un clot fins la cintura, mentre que la dona ha de ser enterrada fins als muscles”. Una curiositat que potser explica aquesta  diferència a l’hora de soterrar les persones de cada sexe és que si el condemnat és capaç d’escapar amb vida no tornaran a intentar matar-lo; per tant, l’home juga amb avantatge, ja que té més parts del cos a l’aire.

     La legislació internacional i diversos moviments arreu del món rebutgen aquest acarnissament, però és difícil controlar que no es porte a terme, ja que la majoria de països que el practiquen són dictadures. El fet que siguen règims autoritaris també fa que resulte impossible estimar el grau d’acolliment que té entre la població, tot i que els dirigents asseguren que compta amb un fort suport social. El que és evident és que hi ha una divisió dins l’islam pel que respecta a aquesta pràctica. Mostra d’això és que Iran la va suspendre l’any 2002 i la va tornar a aplicar el 2006. L’actual projecte del Codi Penal iraní que encara no està acabat, no la inclou.

     És incomprensible que en l’època de la globalització i les noves tecnologies es permeta que es produïsquen a alguns països pràctiques com la lapidació, que atempten contra els drets humans de les persones i són, la majoria de les vegades, totalment discriminatòries amb les dones. Un exemple actual és el cas de Sakineh Mohammadi Ashtiani, l’iraniana de 43 anys condemnada a mort per adulteri i assassinat. Gràcies al moviment internacional,  potser Sakineh no serà finalment lapidada. És aquest un exemple de que les lleis islàmiques estan canviat i que la comunitat internacional té la suficient força per modificar-les per fer respectar els drets humans de les persones?

'La verdad de Soraya M.', un cas real de lapidació portat al cinema.

El director de cinema Cyrus Nowrasteh ha decidit passar a la gran pantalla l'adaptació del best seller del periodista francoiranià Freidoune Sahebjam que narra un cas real de lapidació a un poble d'Iran. Nowrasteh ha assegurat que ha tractat de fer cine de testimoni, per tal que es conega la història real i que es tinga consciència de la brutalitat d'aquesta pràctica.

     El film, protagonitzat per una jove que és acusada injustament d'adulteri, busca transmetre al públic la dura imatge de la lenta angúnia de la lapidació, ja que fa durar bastants minuts el moment en què Soraya M., l'acusaca, és assassinada. Mostra també la duresa que envolta aquesta pena: obliguen tant al pare com als fills de la jove a llençar les primeres pedres; durant tota la pel·lícula es demostra la falta de respecte dels homes cap a les dones, i com fins i tot els fills maltracten les mares perquè ho veuen fer als pares i creuen que és el més correcte.

     Zahra, la tia de Soraya, que és una dona forta i amb coneixements a qui molts acusen de bruixa, li promet a la seua neboda abans que siga lapidada que no callarà i que contarà la seua història arreu del món. I així ho fa: poc després de la seua mort, apareix pel poble un periodista fraconiranià a qui Zahra conta tota la veritat perquè la transmeta a la resta del món. Aquest periodista fou, en la realitat, Freidoune Sahebjam, qui va escriure un best seller amb la història que li havia contat; història que ara dona lloc i nom a aquesta pel·lícula.

Entrevista a Marc Xelvi, estudiant de Sociologia i Ciències Polítiques a la Universitat de València
 

Vídeo: Font pròpia