L'associació de càncer de mama "Vivir como antes" fa una teatre i una conferència a la Facultat de Medicina

L’associació de dones amb càncer de mama “Vivir como antes” va fer el passat dijous 18 de novembre una conferència i un teatre a la Facultat de Medicina de la Universitat de València per tal d’explicar quina és la seua tasca i com funciona l’associació, així com de resumir en què consisteix la malaltia i remarcar la importància de l’entorn de les persones que la pateixen. El Bloc d'Estudiants Agermanats, associació d'estudiants que va organitzar l'acte, creu que és necessari que es parle d'aquests temes i que es donen a conéixer les particularitats de la malaltia en primera persona als alumnes de Medicina, així com a la resta de membres de la Universitat que estiguen interessats.

La psicòloga del grup, qui va fer la conferència, va explicar que el càncer de mama no és només una malaltia física, sinó que té un fort component social i personal, i que per tant és necessari que la dona que el pateix aconseguisca l’equilibri emocional, per tal de superar tots els entrebancs amb els quals es trobarà durant la malaltia. En eixe sentit, va afirmar que l’associació “Vivir como antes” és important perquè les persones malaltes necessiten d’altra gent que haja passat per la mateixa situació i les puga comprendre millor i compartir la seua experiència.

Hi ha diferents àmbits a través dels quals es pot ajudar a les dones que pateixen el càncer: Sanitat, els centres hospitalaris, l’atenció primària, els mitjans de comunicació, la família, etc. Però a banda d’això, les malaltes tenen la necessitat social de treballar en grup amb altres persones que comparteixen els mateixos problemes, i és en aquest sentit en què és important l’acció de les associacions, perquè són espais que donen lloc al desenvolupament de les experiències personals i les capacitats, a compartir necessitats i a desenvolupar la creativitat. 

Quan una dona descobreix que té càncer de mama i es sotmet a tractament, la seua vida s’altera. Ja no pot fer les mateixes tasques que realitzava abans amb total normalitat, i és per això que és important que aquells que l’envolten tracten de fer-la sentir còmoda i valorada perquè no es senta malament emocionalment. És important l’equilibri emocional, concepte en què va incidir diverses vegades la psicòloga de l’associació, perquè una dona que no es sent bé anímicament no respondrà de la mateixa manera al tractament tot i que li donen tots els medicaments necessaris. 

Segons apuntà la conferenciant, algunes de les manifestacions psicològiques en les malaltes de càncer de mama són: la por a la malaltia, al tractament i a les seues repercussions, la por a recaure, ansietat, angúnia, tristesa, ira, depressió i aïllament. A més, també afecta a la seua autoestima, augmenta les seues limitacions i sovint provoca problemes a la vida sexual o en parella. Per això és necessari que compten amb el recolzament i la comprensió de la família, i que puguen compartir els seus dubtes, les seues necessitats, les seues vivències.

Això últim és el que poden fer a l’associació “Vivir como antes”, que els brinda expressions socials en distints sentits: d’educació, informatives, culturals, esportives, recreatives, d’autogestió, d’intercanvi social i de voluntariat.  A més, a través d’activitats com el ball, el teatre o el ioga, les dones s’alliberen de les tensions que els provoca la malaltia. 

Per a finalitzar la conferència, la psicòloga va mostrar la lletra d’una cançó que sempre canten al grup i que l’han presa com el seu himne:

VIVIR COMO ANTES

A veces pienso

que la vida es caminar sobre cristales

pero siempre estás ahi para apoyarme,

qres la fuerza que me anima a caminar.

A veces siento

que hay días que es mejor no levantarse,

que es mejor seguir soñando a despertarse,

pero tú transformas esta realidad.

Son tantos corazones y un mismo latir

que me ayuda cada día a ser feliz.

Sembrada de ilusiones, de sueños por cumplir

marcados en mi pecho para así

sentirnos importantes

contando que decidí seguir siempre adelante

en esto de vivir,

vivir como antes.

A veces tengo

tantas ganas de vivir que me desborda

la ilusión de compartir junto a vosotras

esta lucha que tenemos que ganar.

Finalment, l’acte va acabar amb quatre representacions teatrals curtes interpretades per dones membres de l’associació. Les representacions simulaven situacions quotidianes amb què es troba la dona dia a dia amb un to humorístic i crític. 

Una de les actrius i membre de l’associació, Josefina López, va respondre algunes preguntes que li vam fer.

 

Vídeo: Font pròpia

La mujer y la publicidad

En el ámbito publicitario la mujer no es tratada como sujeto femenino, sino como objeto femenino. Una de las características más habituales es la posición de estas como elementos de deseo; en la mayoría de casos el cuerpo de la mujer se asocia a determinados objetos para dotarlos de atractivo sexual, y cabe destacar, asociación que la cataloga de complemento –y no de protagonista– del anuncio. Las imágenes del cuerpo de la mujer se convierten en ese valor añadido que solamente aparece en el espacio publicitario y que evidentemente, no presentan (las imágenes) ninguna relación ni correspondencia con las características a disfrutar por el comprador ‒aunque esto sea realmente atractivo y útil en el momento de propiciar la venta del producto‒.

Entre otras, cabe destacar que además de la difusión de la mujer objeto en publicidad existe otro tipo de mensaje sexista, también en este ámbito, en el que el papel de la mujer es relegado a tareas domésticas como son el cuidado de la casa, la educación de los hijos o el mantenimiento del hogar en general. En Alemania, por ejemplo, esta faceta de vincular a la mujer a tareas tradicionalmente realizadas por ellas se ha simbolizado con las tres “K” de kirche, kürche y kínder; iglesia, cocina y niño, respectivamente. (SABATÉ MARTÍNEZ, A et all. Mujeres, espacio y sociedad, Madrid, 1995, p.155).

Anuncios como los de Air Wik ‒marca de ambientador‒, procedentes de Reino Unido y emitidos en España a lo largo de 2007, demuestran tal realidad, pues en uno de estos aparece una mamá pulpo que se auto-responsabiliza del bienestar del hogar y agradece la existencia de un ambientador (Air Wik) que le ayuda a que las tareas sean menos pesadas. Todos los anuncios de la campaña seguían el mismo patrón ‒animales-hembra que ejercían las funciones del tradicional rol femenino‒, y fueron censurados, al menos en España, por el Instituto de la Mujer ese mismo año. 

El anterior sirve como ejemplo, pero no es necesario remontarse tres años atrás, puesto que a diario aparecen televisados anuncios de AXE, Calgonit, Norit… y muchas otras marcas conocidas y sexistas. El Instituto de la Mujer es el que ofrece, en su página web, un formulario a disposición pública para efectuar demandas por estos motivos. Sólo en Valencia, el Observatorio de Publicidad no Sexista de la Generalitat ha tramitado desde su creación, en 1997, un total de 42 denuncias.

Entre tipologías publicitarias sexistas se encuentra también aquellas que orienta su enfoque hacia las más pequeñas, situándolas desde un principio en entornos vendidos como exclusivamente femeninos, esto es, por ejemplo, y diariamente, spots de niñas que no alcanzan los 8 años y que cuidan de sus bebés o aprenden a cocinar, como si tales tareas fuesen exclusivamente femeninas.

Estudios y conclusiones de profesionales mantienen que si la publicidad posee gran capacidad de influencia, sobre todo hacia menores, lo que actualmente se está realizando es un uso que por su características y alcance actual convierte el medio en un factor muy delicado en lo que a educación de la sociedad se refiere, pues tal masiva difusión recibida por la sociedad a todas horas es uno de los factores que conduce a la discriminación ‒ya no en pantalla sino en la vida real‒ de la mujer en el entorno familiar y laboral.

El siguiente video muestra varios ejemplos de publicidad sexista ‒tanto antigua como actual‒ donde la imagen de la mujer se asocia, encada caso, a cada uno de los roles femeninos comentados anteriormente, y donde la figura del hombre aparece como salvación o elemento de ayuda imprescindible para ellas. Es cierto que se han producido cambios con respecto a la publicidad de antaño, pero aún así, no se ha eliminado del todo, ni mucho menos, tal vergonzosa difusión de la imagen de la mujer.

Campanya de sensibilització i prevenció de la violència de gènere

La Universitat de València no vol quedar-se darrere en la lluita contra la violència de gènere. Aquesta vegada alça la veu mitjançant una sèrie d'actes promoguts per la Unitat d'Igualtat de la Universitat al voltant del 25 de novembre, dia internacional contra la violència a les dones.

Els actes que tindran lloc a la Universitat seran els següents:

- Dimarts, 23 de novembre 

Saló d'Actes de la Facultat de Ciències Socials a les 19 hores.
Taula rodona:  "Contra la Violència de Gènere: Llei i Experiències Personals"
Intervindran: Ruth Mestre i Mestre, Institut de Drets Humans UVEG, Teresa 
Segarra, psicòloga i psicoterapeuta; Elena Martinez, professora de Dret 
Administratiu i Processal. 
Presenta i modera: A. Olga Quiñones, directora de la Unitat d'Igualtat.

- Dimecres, 24 de novembre
Saló d'Actes de la Facultat de Ciències Socials a les 19 hores.
Lectura dramatitzada "María Colorada" a càrrec de La Impossible, Cía. 
Adaptació del text /Defensa de Dama/ d'Isabel Carmona i Joaquín Hinojosa.
Direcció: Isabel Carmona; Intèrprets: Anna Albaladejo, Maribel Bravo, Ángel 
Figols i Juan Mandli.

 

Malgrat que la violència de gènere siga un problema molt difícil d'eradicar, actes com aquestos són necessaris per a que tots i cadascú de nosaltres ens adonem de la importància de promoure accions de prevenció i detecció precoç de desigualtat entre homes i dones, per a que, poc a poc i entre tots, aberracions com aquestes desapareguen de la nostra societat.

"Guia de la bona muller": un clar exemple de com concebia el franquisme la figura de la dona

La dona ha sigut considerada des de fa molt de temps una sotmesa a l'home i, en concret, al marit. Diverses són les raons i explicacions que s’han donat per a justificar el fet de que la dona haja de ser inferior o haja d’estar al servei de la figura masculina; cap amb sentit, evidentment. 

A la primera meitat del segle passat, tant a Espanya com a la majoria de països d’Europa i Amèrica, les dones van anar prenent veu i participació en la societat. Algunes fins i tot ja ho havien fet abans. Però particularment a Espanya aquest procés de llibertat femenina es veu aturat pel fenomen de la Guerra Civil i el franquisme, que tanca el país en un “forat negre” durant 40 anys. El model de família que es pretén des del poder i que s’intenta transmetre a la població durant aquesta època és exportat d’Amèrica del Nord. És el model de la família correcta i perfecta, amb un pare que treballa a l’oficina, uns fills ben educats i poc conflictius, i una dona que fa de mare, de muller, de cuinera, de netejadora i de molts altres rols gens fàcils alhora, que la majoria donen per entés que ja queden inclosos dins la paraula “dona”. 

És en aquest context que apareix a la dècada dels 50 una “Guía de la buena esposa”, que diu a les dones com han de comportar-se amb els seus marits. Aquestes imatges són l’exemple més clar del concepte de muller que es transmetia a Espanya fa tan sols seixanta anys:

Los hombres se suicidan tres veces más que las mujeres

En un blog como éste no íbamos a consentir que la mujer fuera siempre la protagonista de todas las noticias negativas. Tampoco es una buena noticia que los hombres superen en tanto la tasa de suicidios en comparación con la mujer —en España se suicidan anualmente 2.676 hombres frente a 781 mujeres—, pero sí creemos que son datos que la sociedad debe conocer, ya sea para tratar de poner freno a la situación o para conocer mejor la sociedad en la que vivimos.

Según la Organización Mundial de la Salud (OMS), en el mundo se suicidan 2.700 personas cada día. Pero la cosa no queda sólo ahí, ya que hasta 54.000 llegan a intentarlo también diariamente. Por ello, no resulta sorprendente afirmar que el suicidio es la primera causa de muerte violenta en todo el mundo, sin contar África ni algunos países asiáticos. Se trata de un fenómeno que aumenta año tras año y ese motivo ha llevado a la OMS a estimar que en 2020 habrá aumentado un 50%.

Y, ¿por qué son los hombres los que más se suicidan? Según muchos especialistas, las razones están aún por determinar. La psiquiatra Carmen Tejedor, especialista en  suicidología en el Hospital Sant Pau de Barcelona, afirma que "la gran desproporción entre hombres y mujeres suicidas se debe a factores genéticos y biológicos. La testosterona les ha convertido históricamente en cazadores, les hace más impulsivos y más resolutivos". A eso se unen factores socioculturales e incluso morales: "El suicidio masculino está visto como una cuestión de honor, lo que no ocurre con las mujeres. Su muerte se acepta menos y se tiende a pensar que si se quita la vida es porque es una mala madre. El suicidio femenino supone el reconocimiento de que la tribu no la ha protegido", añade Tejedor.

Miguel Orós, médico forense con 25 años de experiencia, sostiene que la principal causa que lleva al suicidio es la depresión, la soledad y la falta de comunicación en la que están sumidas miles de personas. En el caso de los hombres, añade que la alta proporción de suicidios también tiene que ver con que son más introvertidos: "A nosotros nos cuesta mucho comunicarnos. Muy pocos hombres admiten que se encuentran mal y que necesitan ayuda". De hecho, en las consultas de psicólogos y psiquiatras, más de la mitad de los pacientes suelen ser mujeres.

Incluso la forma en que eligen quitarse la vida es diferente. Mientras que los hombres utilizan métodos más mortíferos, como el ahorcamiento y la estrangulación, las mujeres acuden más a los medicamentos o las drogas. Lo único en lo que sí coinciden ambos sexos es en el intervalo de edad, que se sitúa entre los 40 y 45 años.

Escúchame

Escúchame, un corto con el que la organización de Médicos del Mundo prentede hacer una llamada de atención a la población y concienciar al mundo de lo que supone ser víctima de trata; mujeres invisibles explotadas sexualmente.

Cada año, alrededor de 3 millones de mujeres y niñas son víctimas de trata de seres humanos con fines de explotación sexual en el mundo, lo que supone una violación de Derechos Humanos.

Resulta difícil encontrar cifras y datos fiables de un fenómeno global tan complejo y en continuo cambio. Sin embargo, algunas fuentes estiman que en España, unas 50.000 personas son víctimas de trata. Más del 80% de ellas son mujeres inmigrantes, y la inmensa mayoría, en situación administrativa irregular. España es uno de los principales países de destino y tránsito.

La trata de personas con fines de explotación mueve 36.000 millones de dólares en el mundo, convirtiéndose en el tercer negocio más lucrativo tras el tráfico de armas y de drogas. Sólo en España, la trata mueve 18.000 millones de euros anuales.

"Si cierras los ojos... el problema no desaparece.

Si cierras los ojos... eres parte del problema.

Las víctimas de trata están en la calle.

Tú también. ACTUA contra la trata."

Médicos del Mundo 

La lapidació: una pràctica que cal eliminar

Què és? Com i per què s'aplica? Per què cal eliminar-la?

La lapidació és una pena que consisteix en soterrar a la persona castigada fins la cintura o els muscles i llençar-li pedres fins que mora. Les pedres les llencen els assistents a l’acte, sempre homes; la mort és lenta i dura, ja que una persona pot suportar colps molt forts sense perdre el coneixement. A l’Alcorà no apareix aquesta pena, però sí que està present a les legislacions d’alguns països, que asseguren que així ho mana Alà.

     El país on més es practica aquest càstig tan inhumà és Iran (sense tindre en compte Somàlia, on l’Estat no té ningun paper i manen les bandes armades), tot i que no és l’únic que el manté a la legislació. Segons dades de El País, el Comité Internacional de la Lapidació assegura que almenys 22 persones han rebut aquesta condemna. A la legislació del país s’especifica fins i tot quina ha de ser la mida de les pedres: “no han de ser tan grans com perquè la persona mora amb pocs colps ni tan xicotetes que no es puguen considerar pedres”. Altres països con alguns Estats de Yemen, Sudan o Nigèria també inclouen la pena a les lleis, però estan molt lluny del nivell de desenvolupament social i econòmic que té Iran. Aràbia Saudita o els Emirats Àrabs Units també la tenen, però fa molts anys que no la practiquen.

     La lapidació és un mitjà d’execució molt antic: els seus orígens es remonten a l’Antic Testament, i durant tota la història l’han utilitzada diferent religions i cultures. En l’actualitat s’utilitza exclusivament als països islàmics i sobretot per a castigar l’adulteri (a alguns Estats de Nigèria també per a castigar l’homosexualitat), però antigament els jueus la feren servir per castigar l’assassinat, la blasfèmia i l’apostasia, i els grecs contra les prostitutes.

     La pena s’aplica sobretot a les dones, encara que teòricament també s’hauria d’aplicar als homes (i alguna vegada s’ha fet). Això demostra les constants contradiccions en què incorren les normes dels països islàmics: se suposa que la lapidació castiga l’adulteri, tant per a homes com per a dones, però es permet que els homes tinguen diverses mullers. Quelcom inexplicable, com també ho és que al segle XXI es porten a terme aberracions d’aquest caràcter. 

     La legislació iraniana també explica que la pena s’ha d’aplicar de manera distinta per als homes que per a les dones: “A l’home se l’enterra en un clot fins la cintura, mentre que la dona ha de ser enterrada fins als muscles”. Una curiositat que potser explica aquesta  diferència a l’hora de soterrar les persones de cada sexe és que si el condemnat és capaç d’escapar amb vida no tornaran a intentar matar-lo; per tant, l’home juga amb avantatge, ja que té més parts del cos a l’aire.

     La legislació internacional i diversos moviments arreu del món rebutgen aquest acarnissament, però és difícil controlar que no es porte a terme, ja que la majoria de països que el practiquen són dictadures. El fet que siguen règims autoritaris també fa que resulte impossible estimar el grau d’acolliment que té entre la població, tot i que els dirigents asseguren que compta amb un fort suport social. El que és evident és que hi ha una divisió dins l’islam pel que respecta a aquesta pràctica. Mostra d’això és que Iran la va suspendre l’any 2002 i la va tornar a aplicar el 2006. L’actual projecte del Codi Penal iraní que encara no està acabat, no la inclou.

     És incomprensible que en l’època de la globalització i les noves tecnologies es permeta que es produïsquen a alguns països pràctiques com la lapidació, que atempten contra els drets humans de les persones i són, la majoria de les vegades, totalment discriminatòries amb les dones. Un exemple actual és el cas de Sakineh Mohammadi Ashtiani, l’iraniana de 43 anys condemnada a mort per adulteri i assassinat. Gràcies al moviment internacional,  potser Sakineh no serà finalment lapidada. És aquest un exemple de que les lleis islàmiques estan canviat i que la comunitat internacional té la suficient força per modificar-les per fer respectar els drets humans de les persones?

'La verdad de Soraya M.', un cas real de lapidació portat al cinema.

El director de cinema Cyrus Nowrasteh ha decidit passar a la gran pantalla l'adaptació del best seller del periodista francoiranià Freidoune Sahebjam que narra un cas real de lapidació a un poble d'Iran. Nowrasteh ha assegurat que ha tractat de fer cine de testimoni, per tal que es conega la història real i que es tinga consciència de la brutalitat d'aquesta pràctica.

     El film, protagonitzat per una jove que és acusada injustament d'adulteri, busca transmetre al públic la dura imatge de la lenta angúnia de la lapidació, ja que fa durar bastants minuts el moment en què Soraya M., l'acusaca, és assassinada. Mostra també la duresa que envolta aquesta pena: obliguen tant al pare com als fills de la jove a llençar les primeres pedres; durant tota la pel·lícula es demostra la falta de respecte dels homes cap a les dones, i com fins i tot els fills maltracten les mares perquè ho veuen fer als pares i creuen que és el més correcte.

     Zahra, la tia de Soraya, que és una dona forta i amb coneixements a qui molts acusen de bruixa, li promet a la seua neboda abans que siga lapidada que no callarà i que contarà la seua història arreu del món. I així ho fa: poc després de la seua mort, apareix pel poble un periodista fraconiranià a qui Zahra conta tota la veritat perquè la transmeta a la resta del món. Aquest periodista fou, en la realitat, Freidoune Sahebjam, qui va escriure un best seller amb la història que li havia contat; història que ara dona lloc i nom a aquesta pel·lícula.

Entrevista a Marc Xelvi, estudiant de Sociologia i Ciències Polítiques a la Universitat de València
 

Vídeo: Font pròpia