Des que les dones van poder accedir a la política quan van guanyar el dret a vot, fa tan sols poc més d'un segle, la seua participació en aquest àmbit ha anat en augment. Tot i això, en l'actualitat hi ha una notable descompensació en la participació d'homes i dones en la política, així com també en el temps que hi permaneixen al poder, i la seua participació continua sent proporcionalment baixa. La igualtat d'oportunitats passa també per la representació i la participació de les dones als llocs on es prenen les decisions, i en l'actualitat aquesta no és la mateixa que la dels homes.
A Europa, només un 25% de les dones participen en política. Ni parlar-ne d'Àfrica, Àsia o Amèrica del Sur, on la participació d'aquestes és pràcticament inexistent. Per tant, al món seguim funcionant sota les decisions polítiques preses majoritàriament per homes. Aquesta manca d'igualtat ve determinada, d'una banda, per barreres socioculturals i condicionaments històrics: els prejudicis i estereotips que la societat arrastra des d'èpoques anteriors assignen a les dones altres responsabilitats enteses com a “femenines”. Però aquestes tradicions que discriminen la figura de la dona haurien d'estar superades ja en l'actualitat, als estats democràtics, on les professions no haurien d'etiquetar-se com per a un o altre gènere.
A més de participar menys en la política, les que ho fan romanen menys temps. Un escàs 2,6% d'elles ha estat tres o més legislatures, mentre que ho ha fet el 23% dels homes. La conveniència o no d'ocupar els llocs polítics durant tant de temps és un altre debat, però el que no és discutible és que les cadires que ocupen les dones canvien amb major freqüència. Així doncs, tot i que aquestes han augmentat la seua presència als òrgans de govern, aquests canvis freqüents els impedeixen consolidar la seua carrera política i el seu lideratge. A l'estat espanyol, el 60% de les dones només està al Congrés durant una legislatura, mentre que això ocorre al 47% dels seus companys polítics. La mitjana de permanència dels diputats masculins és de 8,1 anys; el de les diputades femenines de 5,2. Això dóna a entendre que, a la política, les dones són més intercanviables que els homes, que de vegades semblen insubstituïbles.
En l'actualitat, a quasi tots els organismes polítics hi ha l'obligació de que hi haja paritat a les llistes del candidats. Això el que determina és que es presenten el mateix nombre de dones com d'homes a les eleccions. La justificació que es dóna a aquest acord que quasi ningú sembla qüestionar als estats democràtics (excepte alguns partits de dretes com el PP) és que la discriminació positiva és necessària per a aconseguir la igualtat d'oportunitats entre homes i dones.
Des de Violeta, pensem que les dones no haurien de presentar-se a les llistes ni ocupar els càrrecs polítics pel simple fet de ser dones, sinó per les seues capacitats i qualitats. El que s'hauria de fer és valorar més aquestes capacitats, així com la formació d'elles, i afavorir el context general que les envolta per tal de facilitar la seua participació, doncs alguns dels rols actuals actuen en pro de l'alienació d'aquestes respecte a la política, com la seua sobrecàrrega de feina fora de les hores laborals o la creença de que la política és qüestió d'homes. Moltes dones infravaloren el coneixement que en tenen al respecte. Entenem, però, que és difícil incrementar aquesta participació si es deixa de costat l'aspecte de la paritat. Tot i això, potser hi ha altre mesures que afavorisquen que es valore a les persones per les seues capacitats i no pel seu gènere a l'hora de participar en la presa de decisions.
Així, cal dir que tot i que en els darrers anys s'ha volgut enaltir la figura de la dona política o la dona important en la presa de decisions, hi ha una discriminació notable a molts dels càrrecs, que moltes vegades es delata en el mateix intent de subratllar el paper d'elles. Per exemple, l'expressió popular "darrere de cada gran home sempre hi ha una dona brillant", tot i que el que tracta és sublimar el paper de la dona, diu que la dona està "darrere" de l'home, i per tant perpetua la situació de discriminació. Passem així de tindre al gènere femení "sota" les ordres del maculí a tindre'l "darrere" d'aquestes, però no deixa d'existir una situació de desigualtat en aquesta frase.
Per tant, el que cal és aconseguir que es valore les persones per les capacitats i les qualitats que tenen per ocupar els càrrecs polítics i que no es relegue a les dones a segons llocs, sinó que es tinga en compte la seua formació i preparació en la mateixa mesura que als homes. Quan arribem a un moment en què no importe el nombre d'homes i dones que formen els òrgans polítics sinó el grau de coneixement i dominació que aquests en tinguen, podrem parlar aleshores d'igualtat de gènere en la representació política.
